Cursa dels Nassos 2013

Hola família!!

Ja hem encetat el nou any i toca fer els propòsits runners que us anunciava al darrer post, però abans toca parlar de la festa runner d'ahir.
I és el que s'ha de fer, parlar de la festa on 11.500 corredors ens vàrem reunir per acomiadar l'any de la millor forma que sabem fer, corrent, suant, omplint-nos de sensacions, imatges, detalls,....
Com jo us vaig dir. aquesta no era la meva cursa però la volia fer i la volia gaudir. Això sí, no m'esperava que es convertís en un calvari impressionant.

Anem a pams.
No puc parlar de rutina prèvia perquè no vaig poder fer res rutinari. Així que arribo a la sortida, al carrer Selva de Mar, amb el Jose i anem a buscar a la colla.

Tocava la foto amb ells i no vaig poder arribar a la foto del club ASME :(

Els companys del Running ASME amb el Super Marcos, :)

Les sensacions ja no eren bones, les cames estaven multi castigades i sabia que els mocs rondaven pels pulmons. Total que m'acomiado del grup deixant la roba al Jose (gràcies amic) i vaig a escalfar una mica. Faig 200 metres de ritme ultra suau, m'aturo, tos i au!!, fora els macarrons!!, de conya, la millor manera d'afrontar una cursa de 10kms. 
Em passa pel cap no començar la cursa, desestimo, ja estic aquí. Vull mirar l'hora per anar al calaix i, uoopppsss!!, no m'ho crec, no porto el GPS. Me l'he deixat al cotxe!!!!!!!
Les dues coses que sempre comprovo varies vegades quan vaig a una cursa són les bambes amb el xip i el GPS. Trencada la rutina, no soc persona, ja us ho deia.
Entro al calaix i em trobo al Jose G. i a l'Albert. Ja els dic que no estic per res i menys per anar amb ells, ja que tots dos estan molt forts (com així ho van demostrar al final amb uns trossos de temps).

Sortida!!!, i com soc com soc, surto com un gi..., aii!!, que igual hi ha menors,.... seguint de prop al Jose i enganxat a l'Albert, primer per darrera i després pel davant.
Arribem al primer quilòmetre i ja noto que la cosa acabarà malament. Abans d'arribar al 2 ja em passa l'Albert i de nou, rollo dejavú "Sagrerenc", li dic que tiri que jo vaig fatal.
Em comença a passar penya, és igual, vull tenir una "mort" tranquil·la. Les cames em pesen cadascuna una tona, ostres!!, em trobo pitjor que a Sagrera. 
km2, vull plegar. 
km3, ostres, no puc més. Vaig baixant el ritme escandalosament. M'enganxo a un que va al seu ritme i el puc seguir. Encara tinc forces per cridar (amb el meu acompanyant) a uns quants retalladors sense cap tipus de vergonya (un li diu a l'altre "Recorta por ahí, recorta por ahí", brutal) a la cantonada camí de l'estació de França.
Al gir del parc de la Ciutadella em creuo amb el Jose i a uns 30 segons a l'Albert. Els tinc lluny, els noto bé, "Vingaaa!!!". Jo segueixo morint.
Al cap de poc em passa un del gym que havia vist a la sortida i em diu "Tú a tu ritmo fácil" o alguna cosa semblant, "hehe, voy muerto". Intento enganxar-me a ell, res a fer.
km5, el crono de la cursa marca uns 22' llargs, molt llargs. Penso que dec haver passat a uns 22' curts de temps real. Mare meva!!, quin desastre!!, m'enfonso una mica més.
La veueta que feia estona, com no, que m'estava fent ""companyia"", em comença a recordar que tinc una mitja marató d'aquí a dotze dies i vaig a un ritme de pena. "Com la faràs la mitja?", soc presa fàcil, em matxaca literal i impecablement.
Vull que tot acabi. Què malament que ho estic passant!!
Em dona la impressió que tota la penya que em va passant em va empentant i és que m'adono que soc jo que, per moments, no aconsegueixo ni mantenir un camí mínimament recte.
Passat el km6, veig a Mònica que m'està esperant (gràcies). La saludo i intento mantenir les maneres.
Queda poc, però em sembla una eternitat. Marina, Pallars, passo a prop de la feina i sortim a la Diagonal. No he vist el km8, però sé que l'he passat. Vaig mort, i pensant si són les pitjors sensacions que he tingut mai. No, no les són, recordo dues curses pitjors, però aquesta s'està apropant molt.
A Diagonal vaig saludant nens per passar el temps i segueixo posant un peu davant de l'altre. 
km9, va, només un km i el malson haurà acabat.
D'un grup que anima surt la veu d'una dona que diu, "Quina cara que porta aquest". Miro al voltant, tinc a un al costat, allargo el coll, li miro la cara, se la veig prou bé......, ostres!!, es referien a mi. No puc fer altre cosa que riure'm i pensar que l'han clavat.
Giro cap a la recta final a Selva de mar, intento mirar el crono de l'arribada..., no el veig, no el veig...., ostres 45' llargs i encara estic lluny. M'enfonso del tot!!
Arribada, passats els 46' al crono oficial, deu ni do. 
La marca fot bastant, però em trobo reconfortat, ha acabat el suplici.

Veig a l'Albert, abraçada i foto.

Ell ha fet marca personal, però està contrariat perquè volia fer un sub42'. Estic convençut que ho farà, és una bèstia.
Més endavant, trobem al Jose que s'ha cascat 41' quedant-se a 5'' de la seva marca. en qüestió d'un mes i mig aquest crack ha pujat a una altra lliga a la que espero arribar d'aquí un any. Ara crec, que em queda una mica lluny.
I com no podia serà d'una altra manera, finalment trobo al meu germà maratonià Tony i la seva dona Xandra que s'ha cascat uns 49', quina parella!!!. Abraçada i foto família:

Tota una colla de mega-cracks!! :)

Dins del meu cap segueixo donant voltes al cap per la "cursa" que acabo de fer. i segueixo i segueixo i segueixo, fins que una bona amiga em recorda perquè faig això, per què corro..., corro per divertir-me, corro perquè m'agrada fer-ho, no soc cap professional, puc dir no, no puc prendre'm tot això així..., m'obre els ulls i la menjada de cap s'esvaeix.

Les dades de la cursa són d'una evidència clarificadora...

A la segona meitat de la cursa la trompada va ser apoteòsica: perdo un miler de posicions en 5kms, corro molt per sota del ritme que fa res corria la mitja de Tarragona e infinitament per sota del que vaig còrrer la Fenexy fa un mes just...., però ara ja no li dono importància.
Evidentment vaig anar a la cursa cansat pels 30kms acumulats els dos dies anteriors i amb els pulmons plens de mocs. No es pot demanar més. L'errada va ser sortir fort i esperar més del que podia donar...., res a dir.
















Analitzada la cursa, venen els propòsits runners del 2014:

• Curar-me aquests pulmons carregats. Fonamental!!.
• Profunditzar en la tècnica. Les meves cames llargues donats els meus 1'90m són com per aprofitar-les i no ho estic fent.
• Baixar de pes. Els meus 92kg de mitja són un handicap. Em conformo amb baixar de 90.
• Organitzar millor els entrenaments, ja no ara que venen els de la marató, si no tots.
• Fer entrenaments de qualitat.
• I per sobre de tot, gaudir, gaudir, gaudir...............

Una abraçada amics i amigues.


PD: Un record pel runner que ha mort a la Sant Silvestre de Gijón (link). Ho acabo de llegir. Això és seriós, si us plau recordeu-ho quan correu.