Ja fa un temps des de la darrera publicació però torno aquí per explicar com em va anar la més gran de les curses, una nova Behobia, la vuitena consecutiva.😋
De fet ja fa quasi un mes que la vaig còrrer (12/11/2017) però, com sempre em passa a la Behobia, els records es mantenen vius i com ja us he dit en alguna ocasió (podeu repassar totes les publicacions Behobianes que he fet, 😅) la Behobia és tot un cap de setmana. Anem a per ell...
En aquesta ocasió em tornaven a acompanyar el tete Jose i el meu fill Pol. Jose és un fix, tot i que no corre i el Pol li ha agafat el "gustillo" i jo encantat de que tots dos hi siguin. A veure si l'any que ve també s'apunta el Biel, tot i que ell és més pràctic i em va dir que per dos dies és molt de pal el viatge... és el més petit, però el que li posa més seny de la família 😂😂😂.
Total, divendres, 600kms i, una vegada a Irún instal·lats, a reposar forces...
 |
| Comença la marató de pintxos!! |
 |
| Tot i que no tenien gaires ganes per la pluja, ens haviem de posar en marxa |
 |
| Tremendu!! |
 |
| Aquest ant tocava de nou al Kursal. Vaig anar ràpid, però Anoeta està millor. |
 |
| El restaurant està a un lloc impressionant i a més a més estan per la causa.... 😋 |
 |
| Un poble germà, 😍 |
 |
| 😍😍😍😍😍😍😍😍 |
Tot i així tocava donar serenor...
Com la tarda no acompanyava el Pol va anar a jugar amb els cosins i després a sopar i el Jose i jo fent el gandul i sopant pel nostre compte.
Després de sopar a dormir, a l'endemà m'esperava el gran dia i volia gaudir cada segon d'ell, perquè pel meu cap només voltava una idea, era el darrer.
Diumenge, m'aixeco, rutina?!?, hehe, els temps de les rutines meticuloses ha passat a millor vida. Entrepà de salami i Powerade, pa que no digan. 😇No plou, però ho pot començar a fer en qualsevol moment. Aquest any la cursa l'havien endarrerit una mitja hora, els seus motius tindrien, però vist els episodis de cops de calor d'altres edicions, a priori, no era la millor idea.
Tot i així aquest any no tocava calor, just el contrari, feia bastant fred.
El Txetxo em porta a la sortida, deixo la bossa i au!!, a esperar una horeta com deia abans intentant gaudir d'aquests moments i emportant-me a dins tota l'ànima Behobiana.
Són moments pels records, em venen al cap dos sobretot:el record d'escalfar amb l'Albert, súper concentrats i fent les coses bé i el record del Pere a la primera Behobia, al·lucinats perduts pel que estàvem vivint.
Vaig passejant, cada racó un record i els vaig arreplegant dins de la meva memòria. Me'ls vull emportar tots.
Em creuo uns missatges amb el Constan de la feina que aquest any la fa per primer cop (senyors de la Behobia ja tenen una altre fidel corredor de per vida), amb el Jose R. que també la fa, amb el grup de runners de la feina i amb el de Vilanova.
Em sento gran, quina llàstima no ser més jove. Com passen els anys, collons.
Sense adonar-me toca anar a la sortida, doncs anem-hi.
Fora ponxo, fora talla vents i a esperar, ara ja sí, el tret de sortida amb el compte enrere en euskera (m'encanta). Mentre esperem un parell em pregunta on he comprat la meva samarreta amb l'estelada, els hi dic. Just en aquest moment m'adono que hi ha molt poques, no importa, jo, un any mes, la lluiré amb orgull.
Sortida!!!, com l'any passat estic al tercer calaix vermell, així que la meva principal preocupació és no quedar al darrera del tot en aquests primers compassos fins que ens atrapi el següent grup i ja tot quedi diluït. Tot això intentant equilibrar-ho amb el ritme que vull portar, 5'30''/km com a molt, per estar sobre 1:50 al final. No estic per mes històries.
El primer quilòmetre el passo en 5'15'', està prou bé per complir l'objectiu, no soc el darrer 😉.
Només començar el segon ve la primera pujadeta tot entrant al centre d'Irun i que ningú mai la menciona prou. La vaig capejant com puc i la veueta (sí, sempre amb mi) em recorda com la vaig pujar l'any que vaig fer marca. Ni punt de comparació. Però toca recuperar a la recta on hi ha el primer avituallament, ho faig. Agafo aigua!! (no vull reviure l'experiència de fa dos anys, l'any de la "pajara" per no beure prou i fotre un calor espectacular).
Entre una cosa i l'altre, acabo el Km2 a 5'27'', deu n'hi do.
Per començar el tercer quilòmetre, de nou pujadeta ja per anar a veure a la família. La pujo ja traient-me l'excés de roba per deixar-la amb ells.
El moment amb la família, amb el Pol, sempre és impressionant. Els sentiments a flor de pell. Els deixo enrrere i marxo plorant.
No vull fer-me pesat, però d'això va aquest esport. No tinc paraules per explicar el que he viscut aquests anys.
En fi, que em poso tontorrón, continuem...
Acabo el tercer quilòmete a 5'39'', pujadetes varies m'han trastocat, però penso que ho estic gestionant bé, i vaig prou sencer. Per cert, del bessó cap noticia, de conya!!.
Segueixo pels tobogans de Ventas d'Irún Km4 i km5 a 5'21'' i 5'07'' respectivament. Passo el km5 a 26:48, inevitable pensar en altres anys, però sense obsessionar-me, tot i que la veueta m'ho recorda.
Jo ja només penso en Gaintxurizqueta i els seus dos quilòmetres de pujada, una pujada que més que les cames t'esmicola el cap.
Au, avituallament i cap amunt!!. M'ho prenc amb molta calma, baixo el ritme i la veueta em torna a recordar com la vaig pujar l'any de la marca.
Km6, a 5'38'' i km7 (fi de la pujada) a 6'24''.
Arribar adalt de Gaintxurizqueta és una sensació espectacular. Llenço un sonor "Bufff"...
Comença la baixada cap a Errenteria, al principi recuperant i després sense tornar-me boig. Però passa una cosa increïble, m'enganxa un gallec i comença a parlar amb mi. Primer em pregunta on pot comprar la samarreta i sense, saber molt bé com, comencem a parlat de política: que si ell porta un llaç groc, que si presos polítics, que si a Galícia volen ser com nosaltres, que si el català, que si el castellà,...... Total que, sense adonar-me, vaig per sota de 5'/km per no ser descortès. La xarrada durà ben bé un quilòmetre llarg on jo no paro de mirar el GPS i el ritme que porto. Quan em diu les glorioses paraules "Bueno, te dejo, que voy a estirar un poco las piernas" i s'acomiada, se m'obre el cel. La conversa ha estat molt agradable, però 100 metres més i em mata. 😅
Però bé, aprofitant l'avinentesa de la xerrada i la baixada, els parcials són de 5'17'', 4'58'' i 5'19'' al quilòmetres, 8, 9 i 10 respectivament. El bessó comença a xiuxiuejar, 💩💩.
El pas del quilòmetre 10, en 54:43'. Veueta, calla!!!
Seguim ja entrant a Errenteria, una gran "recta" que sempre se'm fa molt llarga i més perquè sé com acaba --> La pujada de Capuchinos!!
Bé, la vaig fent gaudint de tota la gentada que hi ha. Encara no ho he dit però us podeu imaginar que durant tots els quilòmetres que ja porto els ànims i els Visca Catalunya són de rècord. Com us he dit abans hi ha molts menys samarretes o símbols estel·lats que altres anys, així que rebo molts més ànims per aquesta part. Jo, encantat!!
Km11, a 5'12'' i km12, a 5'21''
Al final del Km13, m'espera el monstre de la pujada de Capuchinos. Una pujada molt forta, que la plantejo amb un únic objectiu, no aturar-me, no aturar-me, no aturar-me....
Objectiu complert, però el parcial al km13, baixa, 5'28'' i 5'37'' al km14.
La gent anima una barbaritat com sempre a aquesta pujada.
La deixem enrere i comença l'infern del port. A l'anterior recorregut era un infern amb una recta inacabable de 3 quilòmetres i amb poca gent. Ara és un infern de pujades inacabables i baixades poc alleugeridores de 4 quilómetres, amb més gent però que se m'ennuega sempre.
Vaig fent, però bastant tocat. Agafo fruita, aigua, isotònic, tot el que puc.
Km13, 14, 15 i 16, a 5'28'', 5'37'', 5'36'' i 5'40'' respectivament. BUFFFF!!!
I per rematar-ho, pujada a Miracruz. Una altra paret d'un quilómetre que tothom tem. Objectiu, el mateix d'abans, no aturar-me, no aturar-me, no aturar-me, no aturar-me, ....
Vaig fent, i no m'aturo --> Link
Final de la pujada, km17 a 6'23''. D'acoooord, molt lent, però no m'aturo, 😥
Però ara sí, adalt de Miracruz, com sempre dic, la Behobia s'ha acabat. Toca la baixada cap a Gros. I toca gestionar-la molt bé, perquè en els primers metres, el gluti em fa una punxadeta i comença a fer mal. Exclamo un, nooo!!
Em vaig fent massatges mentre corro.
Arribo al km18, amb un parcial de 5'19''. La veueta em compara edicions passades sense compassió.
Del 18 al 19 ve la darrera pujadeta tonta, però a aquestes alçades sempre m'ha fet molt de mal. Arribo al 19 amb parcial de 5'27''.
Gir cap a la recta final vora del mar i, com a veterà que soc, sabent que és moooolt llarga. Tant com un quilòmetre en el que no estic per fer xorrades i em dedico a gaudir de, possiblement, la meva darrera recta a la Behobia. Les llagrimetes tornen a aparèixer.
Pas a pas, com sempre en aquest món, arriba el tant preuat objectiu...
L'arribada!!!!!!!!, dedicada a Catalunya i amb lo putes que ens ho estant fer passar, (link1 i link2)
Després de fer el darrer quilòmetre a 5'19'', acabo la cursa en 1:50:30. Molt content, molt. He aguantat, no m'he aturat, no venia entrenat,.... Veueta calla!!!
Quan creues la meta te n'adones que tot el patiment ha valgut la pena.
Faig les passes per anar a buscar la bossa poc a poc, també vull gaudir d'aquest recorregut, potser són les darrer... Què collons!!!, l'any que ve hi torno.
Trobo a faltar l'Albert i quan quedàvem per anar a buscar al meu cunyat i comentàvem la jugada.
Al final:
I comparat amb altres anys, per això del pseudo masoquisme...
Evidentment hi ha hagut temps millors, o més ben dit diferents. Es pot gaudir una Behobia com ho he fet aquest any o com quan vaig fer marca al 2012 i 2013 a uns ritmes mooolt diferents.
En fi, ja no sé com entrenaré o com ho faré, ja no soc aquell jovenet, tot i que no ha passat tant de temps, però l'any que ve hi torno sigui com sigui.
I com sempre, després de l'esforç la recompensa amb un dinar a la "Sociedad" impressionant. A més a més, aquest any era per gaudir del dinar tot el que l'any passat no vaig poder pel mal de boca que duia, 😋😋😋😋Aquest any la medalla li tocava a Itoitz. Nooo, ell no ha tingut cap problema durant any com l'Arnau l'any passat o la Laia fa dos. Però ja li tocava. Ell ben content i jo, més.
Finalment, lo pitjor de la Behobia, la tornada... però "sarna con gusto no pica".
Com sempre, agrair a la meva germana i al Txetxo tot el que fan per nosaltres aquests dos dies. I no vull acabar sense dedicar aquesta nova Behobia a la força de la meva vida, al Pol i al Biel, ho sou tot per mi, TOT.
Lo dicho, TORNARÉ!!
A veure si faig alguna cursa més, arreveure companys!!
PD1: El meu nebodet Arnau s'ha fet famós i surt fins i tot als diaris... 😍😆
PD2: Altres fotos de diferents moments trobades...
