Behobia/SS 2019, passava per aquí

Hola, feia tot just un any que no ens veiem, el que vol dir que feia tot just un any que no feia una cursa, però aquí estem, he sortit de la meva retirada voluntària per còrrer la cursa més gran. L'ocasió ben s'ho valia, seria la meva desena Behobia consecutiva i no podia fallar.

I això de que no podia fallar m'ha perseguit les darreres setmanes, quan el meu cos i la meva ànima em demanaven fallar. Ha estat dur, molt dur, comprovar com dia rera dia no tenia ganes d'entrenar i no ho feia. Si no m'hagués compromès amb l'Albert i el Jose no hagués anat, però, per sort ho vaig fer i he anat.

Com ja sabeu, per mi, la Behobia es tot un cap de setmana i aquí comença...

Com he dit abans, aquest any anava amb l'Albert, el Jose i, com les darreres Behobies, el meu fill Pol que sembla haver quedat enamorat de l'ambient (tant de bo la pugui còrrer un dia amb ell, hehe).

En arribar a Irún, saludo a la família i ens posem a recuperar-nos del viatge...

I a descansar, perquè la idea pel matí era còrrer una mica, cosa que tampoc em venia gaire de gust ja que no estava en condicions de malgastar ni una gota d'energia.

Però dit i fet al dia següent, una mica a contracor per la meva part, vàrem fer una sortideta a un ritme molt suau  fins la sortida de la cursa (4kms i poc).

Sortida a contra cor, hehe

I després de còrrer una mica, el tan esperat moment dels pinxos a la sidreria Ola.

Mai l'havia fet una foto al rierol al costat de l'Ola

Amb la panxa plena tocava anar a pel pitrall i, més tard, dinar amb la família

Em va fer gràcia trobar-me amb totes les samarretes que tinc a casa

Després del dinar anem a fer el recorregut amb el cotxe. Cada racó un record, cada pujada un temor, cada baixada un descans,... la veueta em feia companyia, la tenia mig oblidada ja.

Per la tarda tornem a casa, descansem i observem per la finestra el que ens pot esperar el dia següent:

OMG!!!... A dormir.... 

Durant la nit, per moments, escolto com plou i fa un vent important, em recaragolo al meu matalàs preguntant-me què faig aquí. Els 15kms que havia corregut una setmana abans a 5'51''/km serien suficients?, ho dubto molt, però aquí estava.





















Ens llevem, ja no hi ha rutines, em cruspeixo amb desgana un entrepà de salami i la veueta em va mortificant 
Arribem a la sortida i toca la llarga espera fins sortir (l'Albert a les 10:45 i nosaltres a les 11).

Per moments plou fort i, en general, estic mort de fred.

 Albert escalfa i ja marxa cap a la seva sortida. Jo vaig estalviant tota l'energia i vaig repassant interiorment l'estratègia de la cursa. Està molt clara, MAI ANAR MÉS RÀPID de 5'50''/km o palmaré. Li vaig repetint al Jose una i mil vegades, alhora que li dic que si vol que tiri ell sol i ell em diu 1 i mil vegades que anirà amb mi tota l'estona.

Anem cap a la sortida poc a poc...

I després de la llarga espera toca la sortida..., ja no hi ha marca enrere, sé que si la començo l'acabo, sé que si la començo patiré com un cabró, sé que li començo passaré dues hores acompanyat de la veueta recordant-me lo fomut que estic...

Primers metres, el Jose va per davant però jo vull mantenir-me fidel a la meva estratègia. A més a més quan porto res em ve el primer atac de tos, una suma de nervis i pujada de pulsacions.... Com sempre, això em deixa les cames toves una estoneta, ja no ve d'aquí.

Des de l'any que em va agafar la "pájara" per no haver begut correctament, respecto tots els avituallaments, fins i tot el primer:

Aquest primer avituallament ve després d'una pujada "terrible" que em deixa més clar on estic.Tot i que soni a batalleta de l'avi li explico al Jose com la pujava quan era jove, hehe, i com l'estic pujant ara. Aiiii, voldria teletransportar-me al 2013.

Passat l'avituallament gir de 90 graus a l'esquerra i de nou pujada per anar a trobar-me amb la família, fidel a la rotonda de sempre. 

Arribat aquí, faig una aturada per cagar-me en tots els que al seu pas per davant dels meus els insulten per portar una bandera. Només demano dues coses: respecte i que mai ho facin quan jo passo i ho escolti.
Menció especial al Policia Local i la seva discussió amb la família. Ni mereix que ho expliqui aquí....

Mentre m'eixugo les llàgrimes que sempre regalimen al veure als meus per la intensitat del moment, escolto "tio Juannnn, tio Juannnn", es clar!!!, m'havia deixat al petit que estava a l'altre costat, em giro i el saludo, :)

Continuem, tobogans de Ventas, deu n'hi do!!, però jo ja estic esperant la "pujadeta" de Gaintxurizketa. Tinc por a patir, no estic per patir...Passen els metres poc a poc, arribem al km5, no cal parlar de temps de pas, l'enyorança de temps millors m'envaeix, la veueta em va perforant el cervell.

I arriba el moment de la veritat, a pujar...

En mig de la pujada, un ens passa i crida "Visca Catalunya y Aupa Espanya", una barreja prou interessant que fins i tot agraeixo, tot recordant al impresentable de l'any anterior.

Xerrem una estona amb un home gran que ens pregunta que ens ha dit el d'abans. Li diem i es queda tranquil. Ens explica que porta 35 Behobias!!, quin crack... Les meves 10 queden en no res, hehe.
El ritme de pujada es prou "còmode" per que els metres vagin passant i tot i que pateixo vaig pujant correctament. Això sí, la veueta em va recordant com pujava fa uns anys i com pujo ara.


Metre a metre, com la vida mateixa, arribem a dalt de tot i ve la baixada per trobar de nou sensacions i ritmes.

Com sempre arribem a la zona del "pirata de la Behobia", aviso al Jose, que, com no, treu la càmera i, per fi, tinc un vídeo d'ell...

La baixada la fem controlant (vaig avisant al Jose quan ens posem per sota de 5'40''/km, no vull sorpreses finals, vull còrrer tota l'estona). Aprofitem per xerrar amb un de la per la zona  (no recordo d'on) que vol que li parlem en català perquè l'està estudiant. Ho fa prou bé. Molt bona gent.

Anem tranquils, vaig bé...

I de sobte, ens cau una pedregada!!!, mai havia corregut amb pedra i aquí la teniem. Mare meva!!, les petites perdigonades em donen al cap i a les espatlles i deu n'hi do, però als braços i mans fan mal. Enganxo els braços al pit per no sentir-les tant...

Impressionant!!!

A tot això ja hem passat el km10, anem a una mitja de 6'/km... és el que toca. 

Entrem a Errenteria i vaig prou bé, res a veure amb l'any passat que a aquestes alçades, fruit d'un ritme inadequat, la meva cursa va començar a acabar aquí. Però al mig del poble em comença a fer mal la panxa, collons quina merda. Em ratllo pensant que es per culpa del tros de plàtan que m'he fotut fa una estona i decideixo que s'han acabat els plàtans.
A la sortida d'Errenteria com sempre ens espera la pujada de Capuchinos... ufff.. 

El ritme cau en picat, però per sort el mal de panxa desapareix.

I com això no s'atura,després de Capuchinos ve una altra zona de tobogans al costat del port de Pasaia. Zona trenca cames brutal.
A un avituallament agafo llaminadures, em van de conya. Sucre pur que crema a l'instant i em dona una mica d'energia. La veueta em recorda que l'any passat per aquí ja anava caminant (no sempre em fa la guitza)

Tot seguit als tobogans, toca Miracruz.. vaaa, darrera pujadeta important i ja la tenim.

La pugem a un ritme "ridícul" però sense deixar de còrrer.

Sense comentaris de la meva cara,... ho estic passant fatal i cada metre sembla un quilòmetre. Però, aquesta pujada, com Gaintxurizketa, també s'acaba. 
I com sempre dic, pujat Miracruz ja ho tenim!!, queden 3kms per gaudir del final de cursa i creuar els dits perquè res no es torci i de poc que no ho fa...

La baixada cap a Gros és un bé de Deú, una vegada passat el pitjor, així que toca tornar a agafar ritme de creuer i anar mesurant quanta energia queda.

Passem l'avituallament, agafo aigua... i al cap d'uns metres a punt de girar per anar a buscar la platja, em poso fatal, però fatal com fa temps que no recordo. No entenc res, m'he quedat a zero i em ve un nou atac de tos i arcades per estar buit del tot.
Aviso al Jose que estic fatal, però, no deixo de còrrer. Si no fos per ell, aquí hauria acabat la meva cursa (desprès em confessaria que m'havia posat blanc del tot i que va entendre que estava xungo de debò). Baixo el ritme a sac, però segueixo corrent, ja és un tema d'amor propi.
Metre a metre vaig recuperant-me una mica, tot i que la pujadeta d'aquesta zona no ajuda. Sé que he entrat a la reserva del dipòsit, per sort queda poc més d'un quilòmetre. Ja tinc la desena!!!

Quant veig el mar i giro per la recta final, torno a estar bé, sense quasi forces però de conya. Miro el crono, sé que acabarem per sobre de les 2 hores, no importa.

De sobte, en plena recta, ens cau el diluvi universal amb un vent de costat que fa fomut anar vertical. Les gotes d'aigua quasi fan més mal que la pedregada anterior.

És aquí on em torno a aturar per agrair a tota la gent que, faci el temps que faci, no para d'animar en tot el recorregut. Impressionant!!, mai estaré prou agraït a tot un poble que surt al carrer per donar suport al que, tot just, fa 100 anys van ser vint i poc corredors i ara són més de vint-i-cinc mil. GRÀCIES!!, ESKERRIK ASKO!!

Darrers metres, agafo al Jose per entrar junts, ja que sense ell això no hagués estat possible i FINAL. Ja tinc la desena..., estic tant cansat que ni tinc llàgrimes.

El temps és el de menys (vora els 2h2m), només em ve al cap que l'any passat, tot i caminar uns 3kms en total, ho vaig fer en menys temps. Tot i així, prefereixo fer una mica més de temps i no deixar de còrrer en cap moment.

Anem a per les coses i trobar-nos amb l'Albert. Ell ja fa estona que ha arribat i ha fet marca (1:33:57), i no només això, si no que per 3 segons m'ha tret la meva.
FELICITATS!!!, és un mega crack i s'ho curra a sac.

Pel registre estadístic els números de la nostra cursa:

I per mí, els meus de les 10 Behobia

Passat l'infern anem a casa, dutxa i tiberi amb la família...

Espectacular com sempre i agraït fins l'infinit a la meva germana i al meu cunyat. Gran part de les 10 Behobia és gràcies a ells.

I com tot lo bo s'acaba, arriba una de les parts més dures de la Behobia, la tornada (per sort no em toca conduir, li deixo als joves, hehe)...

Ara toca reflexionar i molt sobre la propera Behobia i sobre tornar a fer alguna cursa. Com deia al principi, ha estat un drama sortir a entrenar i toca valorar si ho faig o no amb la suficient voluntat i dedicació per no anar-me arrossegant després a les curses.

Per si de cas, gràcies per compartir aquests moments amb mi i fins ara...

- Als meus fills -

Behobia/SS 2018, només em surt demanar perdó i esperar la propera

Hola, doncs sí, després d'una setmana de reflexió només em surt demanar perdó per faltar-li el respecte a la més gran de les curses, a la samarreta que porto i al club on estic. Si no vas entrenat a aquesta cursa pot passar el que em va passar i veure'm a peu diversos trams del final no es plat de bon gust.
I ja estic com sempre començant pel final... 
Anem a pams perquè no tot va ser un mal tràngol, tot el contrari, el cap de setmana de la Behobia va a tornar a ser un cap de setmana ple de detalls i bons records.

Tocava la més gran, la Behobia/San Sebastian edició 54, la novena per mi i la primera pels meus nous acompanyants.

Aquesta vegada no em va acompanyar el tete Jose i el vaig trobar a faltar, però bé, estava el meu peque gran Pol i, com deia, el nou grupet de gent runner i, al cap i a la fi, gent maca de Vilanova...

De viatge!!, desprès d'una setmana intensa de feina. Força IZ44, 😍 Basetis!!!

Sopar després del fotimer de quilòmetres i fent plans.

I a dormir, 😍😍😍😍

Durant el sopar vàrem fer els plans pel dia següent. L'emoció era igual per tots, pel veterà, pels novells i pels que no la corrien.

El dissabte, tocava llevar-se i fer uns quilòmetres per dir a les cames que es despertessin. Eren 6 quilòmetres des del centre d'Irún fins la sortida a Behobia i tornar. Recordaré que vaig comentar als companys de fatigues després de fer la sortida "Si esto nos ha cansado es que no lo hemos hecho bien". Doncs bé, a la tarda estava cansat i les meves paraules serien com una premonició de la derivada de la frase "Si esto me ha cansado es que no estoy entrenado".
Després de la sortida, dutxa i aturada obligatòria a la sidreria Ola com cada any. Recordeu que al meu primer Post de la Behobia ja deia que la Behobia no seria Behobia sense una aturada per fer uns pinxos aquí.

Acabat l'esmorzar tocava anar a buscar el pitrall però, tot i que la cosa pintava bé perquè aquest any la fira era al mateix Irún (Ficoba), la gent va superar les expectatives i vàrem perdre molt de temps per sortir de la fira. Això ens va impedir fer el recorregut de la Behobia (crec que en 9 anys és la primera vegada que no el faig el dia anterior).
Serà un tema a revisar lo del Ficoba perquè no va funcionar.

Merdé de cal Déu i més d'una hora per sortir del parking

Superat el parking, els camins del grup es van separar perquè jo volia estar una estona amb la família per dinar i ja s'havia fet tard. Així que uns cap a San Sebastián i el Pol i jo a dinar al lloc de sempre.

Aquí és on va començar a caure a sobre el cansament de la sortida del matí i on em vaig començar a preocupar. Només volia tornar a casa a descansar.
Dit i fet, tarda a casa descansant i amb la família. La resta del grup de tornada també cap a Irún després de menjar-se tots els pinxos de Donosti i fer una mica de turisme.



A la nit, de nou sopar conjunt i tot quedava dat i beneit.

La meva preocupació és tornava remordiment, sabia que no havia fet les coses bé, em recordava dels dies que em quedava al llit i no sortia a còrrer pel matí. Les dues lesions en aquest temps hi eren, però no eren excusa o com a mínim no m'ho semblaven.





Dia de cursa, ens espera la Behobia...

...imponent com sempre.

Després de no dormir gaire bé, m'aixeco i faig un esmorzar incorrecte sense beure gaire (a sumar a la llista de cagades). On han quedar les meves famoses rutines?
Txetxo em recull, quasi trec tot lo del dia anterior tossin i cap a la sortida.

Imma, Maria José, Amalia i Carlos surten des d'un dels calaixos blancs una hora més tard que jo, és per això que jo surto des del meu per no fer tant tard i fer esperar a la família per dinar. A més a més, per tenir una mica de temps extra per descansar, ja que m'espera una tornada conduint sol.
Aprofito per trobar-me amb l'Albert que surt des del mateix calaix que jo. Com sempre, xerrem del pla de cursa... ells va a intentar fer una bona marca, jo a intentar fer 1:50 ("quien me ha visto y quien me ve", la veueta dona senyals de vida).
Mentre ell escalfa jo aprofito per fer turisme...

  

Quan surt el sol pica.... ai mare!!

Arriba la nostre sortida...

Sortida!!, ens desitgem sort i au, a còrrer...

El pla, està clar, intentar còrrer per fer una mitja de 5'30''/km i poder finalitzar a 1:50. Potser sé que no estic ni per això, però em llenço a l'aventura. 
Arribo on la família i la mitja és la correcta.

Reconec que el moment del petó al meu fill sempre m'emociona. Toquen uns metres de llagrimetes i cames fluixes, aixxxx..

Segueixo fins Gaintxurizketa i, tot i els tobogans de Ventas, vaig sobre el pla. Però la veueta ja em va fent la guitza, no vaig gens còmode. De vegades veig el parcial a prop dels 5'/km i vaig frenant, sé que puc cremar-me al principi.
A aquest sector ens creuem amb gent amb pitrall blanc que van en sentit contrari i penso, "collons, si que s'ho prenen amb calma". Després vaig saber que el tren els va deixar tirats i, pobres, anaven a la sortida a peu. Per sort, crec que l'organització va fer una sortida extra per ells (pels que no havien fet marxa enrrere, perquè segur que més d'un va plegar).

La pujada a Gaintxurizketa la faig amb calma i en mig de la pujada, el fet desagradable de la cursa. Bé, desagradable i agradable. Desagradable perquè m'avança un corredor i davant dels morros em diu "Viva España!!" amb el puny en alt, cosa a la que jo li responc "Claro que sí hombre, Viva!!" i agradable, perquè acte seguit rebo el suport amb mirades o comentaris d'altres corredors catalans i no catalans. Evidentment no faré cap anàlisi política dels fets, només dir dues coses:

• Malauradament aquesta gent no s'empana de res. Que jo porti una estelada no vol dir que desitgi mal al país veí. Tot el contrari.
• Veieu els nens de la foto anterior, doncs hi ha anormals que també els hi fan comentaris per portar la seva estelada. Només prego que mai quan passi jo al seu costat algú els hi faci un comentari, perquè llavors la seva i la meva cursa hauran acabat.

Fet el kit-kat continuo.

Com sempre a dalt de Gainxurizketa, que l'he pujat amb la veueta recordant-me altres temps, deixo anar un bon BUFF!! Toca baixar... i aquí, ja vaig del tot incòmode. Recordo que passo pel quilòmetre 8 i és com si una gran llosa, amb un gran 8, caigués a sobre meu i això que estic en plena baixada. Mare meva la que m'espera!!
Només penso en aturar-me amb qualsevol excusa, pixar, un fals trencament, ... Es mastega la tragèdia.
Passo el km10 a 55:33, això és anar quasi, quasi sobre pla, però ja ni això m'anima. Tot el contrari, recordo temps en que passava molt millor.

En aquest moment penso que els compis estan fent la seva sortida. Sort!!

A Errenteria la gent empeny molt, si m'aturo em maten penso. Segueixo corrent i fins i tot corro pujant Capuchinos, però sé que estic cremant la darrera espurna d'energia que em queda i sé que a la part de Pasaia "moriré".
Al primer avituallament que em trobo al Port ja me'l prenc caminant (excusa), corro una mica i torno a caminar. Estem al quilòmetre del 14 al 15 i començo a llençar la cursa, els plans, la dignitat, TOT. La gent m'anima, és brutal.



Algú em fot un crit i torno a còrrer, no sé si ha estat el crit o un gel que m'ha fet efecte... Corro un quilòmetre quasi bé. Avituallament caminant de nou, corro una mica més, i tot Miracruz caminant. Quina vergonya!! tot ple de gent i jo tocant-me els isquios per dissimular. Els sentiments em castiguen, "Mira la samarreta que portes", "que bé s'estava al llit", "això ho has pujat a tota castanya",.... en fi, un infern, però estic buit del tot.


Arribat a dalt de Miracruz ni em consola pensar que sempre he dit que la cursa ja està feta en aquest punt. Torno a còrrer, a veure si la baixada m'anima.

Però a l'avituallament, a mitja baixada cap a Gros, torno a caminar i decideixo anar caminant fins el darrer quilòmetre. Estic al 18 i poc.




En aquest moment, quan porto una estona caminant, algú arriba a la meva alçada i em diu "ei va, enganxat a mi que tampoc vaig gaire fi i anem junts". El meu salvador per fer un final digne!!. 
Dit i fet, m'enganxo a ell ja que porta un ritme més que assumible. És el Joan Carles de Guissona, em diu que també va fomut i anem xerrant tota l'estona. 

Darrer quilòmetre, jo ja vaig animat i recuperat però ell les està passant magres. Evidentment toca quedar-me amb ell i seguim xerrant tota la recta d'arribada.

Darrers metres i fi de l'infern. Merci Joan Carles!!

Tot i la decepció, que és molt gran, el patiment que és molt gran i el cansament que ja no noto, la satisfacció per haver aconseguit una nova Behobia és plena. I així com altres vegades ho vull deixar tot, el sentiment només arribar és que ja espero la propera per treure l'espineta que m'ha deixat aquesta...

Els numerets de la cursa:

Aquí es poden veure les caminades que em vaig fer, 😅

Fins el km15 quasi sobre pla, després tot a fer norris.

Però bé, novena al sac i per recordar temps millors...

... a veure si això em serveix per recordar quan estigui al llit i no em vulgui aixecar per còrrer, hehe.

Des d'aquí felicito als meus companys, perquè han fet i acabat la seva primera Behobia i es per estar ben orgullosos.

I també felicitar a l'Abert perquè tot i que no ha pogut fer marca (ja que al cap i a la fi, feia massa xafogor), com és un tros de crack, ha fet una marca prou bona.

Per la meva part, després de l'esforç tocava tornar-li les energies al cos com cal i, aquí, el com cal és...

I tornada cap a casa, quin pal!!!!, el pitjor de la Behobia!!, hehe...


En fi, novena Behobia enllestida i, com ja he dit, esperant la desena. No vull acabar el post sense agrair als compis de Vilanova, la seva companyia i les sortides que hem anat fent aquestes setmanes. Sense ells encara hagués fet menys entrenament, Gràcies!!!

Com sempre agrair a la meva germana i al meu cunyat els dos dies plens d'atencions. Gràcies!!!!

I, tot i el resultat, dedico aquesta novena Behobia als meus dos fills que són el meu suport dia a dia i sense ells ves a saber què seria de mi. En especial al Pol per acompanyar-me, la medalla és per ell. Pol i Biel us estimoooooooo!!

A tots vosaltres, fins la propera... prometo que serà aviat.

Una abraçada!!.