Behobia/SS 2018, només em surt demanar perdó i esperar la propera

Hola, doncs sí, després d'una setmana de reflexió només em surt demanar perdó per faltar-li el respecte a la més gran de les curses, a la samarreta que porto i al club on estic. Si no vas entrenat a aquesta cursa pot passar el que em va passar i veure'm a peu diversos trams del final no es plat de bon gust.
I ja estic com sempre començant pel final... 
Anem a pams perquè no tot va ser un mal tràngol, tot el contrari, el cap de setmana de la Behobia va a tornar a ser un cap de setmana ple de detalls i bons records.

Tocava la més gran, la Behobia/San Sebastian edició 54, la novena per mi i la primera pels meus nous acompanyants.

Aquesta vegada no em va acompanyar el tete Jose i el vaig trobar a faltar, però bé, estava el meu peque gran Pol i, com deia, el nou grupet de gent runner i, al cap i a la fi, gent maca de Vilanova...

De viatge!!, desprès d'una setmana intensa de feina. Força IZ44, 😍 Basetis!!!

Sopar després del fotimer de quilòmetres i fent plans.

I a dormir, 😍😍😍😍

Durant el sopar vàrem fer els plans pel dia següent. L'emoció era igual per tots, pel veterà, pels novells i pels que no la corrien.

El dissabte, tocava llevar-se i fer uns quilòmetres per dir a les cames que es despertessin. Eren 6 quilòmetres des del centre d'Irún fins la sortida a Behobia i tornar. Recordaré que vaig comentar als companys de fatigues després de fer la sortida "Si esto nos ha cansado es que no lo hemos hecho bien". Doncs bé, a la tarda estava cansat i les meves paraules serien com una premonició de la derivada de la frase "Si esto me ha cansado es que no estoy entrenado".
Després de la sortida, dutxa i aturada obligatòria a la sidreria Ola com cada any. Recordeu que al meu primer Post de la Behobia ja deia que la Behobia no seria Behobia sense una aturada per fer uns pinxos aquí.

Acabat l'esmorzar tocava anar a buscar el pitrall però, tot i que la cosa pintava bé perquè aquest any la fira era al mateix Irún (Ficoba), la gent va superar les expectatives i vàrem perdre molt de temps per sortir de la fira. Això ens va impedir fer el recorregut de la Behobia (crec que en 9 anys és la primera vegada que no el faig el dia anterior).
Serà un tema a revisar lo del Ficoba perquè no va funcionar.

Merdé de cal Déu i més d'una hora per sortir del parking

Superat el parking, els camins del grup es van separar perquè jo volia estar una estona amb la família per dinar i ja s'havia fet tard. Així que uns cap a San Sebastián i el Pol i jo a dinar al lloc de sempre.

Aquí és on va començar a caure a sobre el cansament de la sortida del matí i on em vaig començar a preocupar. Només volia tornar a casa a descansar.
Dit i fet, tarda a casa descansant i amb la família. La resta del grup de tornada també cap a Irún després de menjar-se tots els pinxos de Donosti i fer una mica de turisme.



A la nit, de nou sopar conjunt i tot quedava dat i beneit.

La meva preocupació és tornava remordiment, sabia que no havia fet les coses bé, em recordava dels dies que em quedava al llit i no sortia a còrrer pel matí. Les dues lesions en aquest temps hi eren, però no eren excusa o com a mínim no m'ho semblaven.





Dia de cursa, ens espera la Behobia...

...imponent com sempre.

Després de no dormir gaire bé, m'aixeco i faig un esmorzar incorrecte sense beure gaire (a sumar a la llista de cagades). On han quedar les meves famoses rutines?
Txetxo em recull, quasi trec tot lo del dia anterior tossin i cap a la sortida.

Imma, Maria José, Amalia i Carlos surten des d'un dels calaixos blancs una hora més tard que jo, és per això que jo surto des del meu per no fer tant tard i fer esperar a la família per dinar. A més a més, per tenir una mica de temps extra per descansar, ja que m'espera una tornada conduint sol.
Aprofito per trobar-me amb l'Albert que surt des del mateix calaix que jo. Com sempre, xerrem del pla de cursa... ells va a intentar fer una bona marca, jo a intentar fer 1:50 ("quien me ha visto y quien me ve", la veueta dona senyals de vida).
Mentre ell escalfa jo aprofito per fer turisme...

  

Quan surt el sol pica.... ai mare!!

Arriba la nostre sortida...

Sortida!!, ens desitgem sort i au, a còrrer...

El pla, està clar, intentar còrrer per fer una mitja de 5'30''/km i poder finalitzar a 1:50. Potser sé que no estic ni per això, però em llenço a l'aventura. 
Arribo on la família i la mitja és la correcta.

Reconec que el moment del petó al meu fill sempre m'emociona. Toquen uns metres de llagrimetes i cames fluixes, aixxxx..

Segueixo fins Gaintxurizketa i, tot i els tobogans de Ventas, vaig sobre el pla. Però la veueta ja em va fent la guitza, no vaig gens còmode. De vegades veig el parcial a prop dels 5'/km i vaig frenant, sé que puc cremar-me al principi.
A aquest sector ens creuem amb gent amb pitrall blanc que van en sentit contrari i penso, "collons, si que s'ho prenen amb calma". Després vaig saber que el tren els va deixar tirats i, pobres, anaven a la sortida a peu. Per sort, crec que l'organització va fer una sortida extra per ells (pels que no havien fet marxa enrrere, perquè segur que més d'un va plegar).

La pujada a Gaintxurizketa la faig amb calma i en mig de la pujada, el fet desagradable de la cursa. Bé, desagradable i agradable. Desagradable perquè m'avança un corredor i davant dels morros em diu "Viva España!!" amb el puny en alt, cosa a la que jo li responc "Claro que sí hombre, Viva!!" i agradable, perquè acte seguit rebo el suport amb mirades o comentaris d'altres corredors catalans i no catalans. Evidentment no faré cap anàlisi política dels fets, només dir dues coses:

• Malauradament aquesta gent no s'empana de res. Que jo porti una estelada no vol dir que desitgi mal al país veí. Tot el contrari.
• Veieu els nens de la foto anterior, doncs hi ha anormals que també els hi fan comentaris per portar la seva estelada. Només prego que mai quan passi jo al seu costat algú els hi faci un comentari, perquè llavors la seva i la meva cursa hauran acabat.

Fet el kit-kat continuo.

Com sempre a dalt de Gainxurizketa, que l'he pujat amb la veueta recordant-me altres temps, deixo anar un bon BUFF!! Toca baixar... i aquí, ja vaig del tot incòmode. Recordo que passo pel quilòmetre 8 i és com si una gran llosa, amb un gran 8, caigués a sobre meu i això que estic en plena baixada. Mare meva la que m'espera!!
Només penso en aturar-me amb qualsevol excusa, pixar, un fals trencament, ... Es mastega la tragèdia.
Passo el km10 a 55:33, això és anar quasi, quasi sobre pla, però ja ni això m'anima. Tot el contrari, recordo temps en que passava molt millor.

En aquest moment penso que els compis estan fent la seva sortida. Sort!!

A Errenteria la gent empeny molt, si m'aturo em maten penso. Segueixo corrent i fins i tot corro pujant Capuchinos, però sé que estic cremant la darrera espurna d'energia que em queda i sé que a la part de Pasaia "moriré".
Al primer avituallament que em trobo al Port ja me'l prenc caminant (excusa), corro una mica i torno a caminar. Estem al quilòmetre del 14 al 15 i començo a llençar la cursa, els plans, la dignitat, TOT. La gent m'anima, és brutal.



Algú em fot un crit i torno a còrrer, no sé si ha estat el crit o un gel que m'ha fet efecte... Corro un quilòmetre quasi bé. Avituallament caminant de nou, corro una mica més, i tot Miracruz caminant. Quina vergonya!! tot ple de gent i jo tocant-me els isquios per dissimular. Els sentiments em castiguen, "Mira la samarreta que portes", "que bé s'estava al llit", "això ho has pujat a tota castanya",.... en fi, un infern, però estic buit del tot.


Arribat a dalt de Miracruz ni em consola pensar que sempre he dit que la cursa ja està feta en aquest punt. Torno a còrrer, a veure si la baixada m'anima.

Però a l'avituallament, a mitja baixada cap a Gros, torno a caminar i decideixo anar caminant fins el darrer quilòmetre. Estic al 18 i poc.




En aquest moment, quan porto una estona caminant, algú arriba a la meva alçada i em diu "ei va, enganxat a mi que tampoc vaig gaire fi i anem junts". El meu salvador per fer un final digne!!. 
Dit i fet, m'enganxo a ell ja que porta un ritme més que assumible. És el Joan Carles de Guissona, em diu que també va fomut i anem xerrant tota l'estona. 

Darrer quilòmetre, jo ja vaig animat i recuperat però ell les està passant magres. Evidentment toca quedar-me amb ell i seguim xerrant tota la recta d'arribada.

Darrers metres i fi de l'infern. Merci Joan Carles!!

Tot i la decepció, que és molt gran, el patiment que és molt gran i el cansament que ja no noto, la satisfacció per haver aconseguit una nova Behobia és plena. I així com altres vegades ho vull deixar tot, el sentiment només arribar és que ja espero la propera per treure l'espineta que m'ha deixat aquesta...

Els numerets de la cursa:

Aquí es poden veure les caminades que em vaig fer, 😅

Fins el km15 quasi sobre pla, després tot a fer norris.

Però bé, novena al sac i per recordar temps millors...

... a veure si això em serveix per recordar quan estigui al llit i no em vulgui aixecar per còrrer, hehe.

Des d'aquí felicito als meus companys, perquè han fet i acabat la seva primera Behobia i es per estar ben orgullosos.

I també felicitar a l'Abert perquè tot i que no ha pogut fer marca (ja que al cap i a la fi, feia massa xafogor), com és un tros de crack, ha fet una marca prou bona.

Per la meva part, després de l'esforç tocava tornar-li les energies al cos com cal i, aquí, el com cal és...

I tornada cap a casa, quin pal!!!!, el pitjor de la Behobia!!, hehe...


En fi, novena Behobia enllestida i, com ja he dit, esperant la desena. No vull acabar el post sense agrair als compis de Vilanova, la seva companyia i les sortides que hem anat fent aquestes setmanes. Sense ells encara hagués fet menys entrenament, Gràcies!!!

Com sempre agrair a la meva germana i al meu cunyat els dos dies plens d'atencions. Gràcies!!!!

I, tot i el resultat, dedico aquesta novena Behobia als meus dos fills que són el meu suport dia a dia i sense ells ves a saber què seria de mi. En especial al Pol per acompanyar-me, la medalla és per ell. Pol i Biel us estimoooooooo!!

A tots vosaltres, fins la propera... prometo que serà aviat.

Una abraçada!!.