Doncs sí, feia un any que esperava treure'm l'espineta que em va quedar clavada de la darrera Behobia, on ho vaig passar més que malament per la calor.
Aquesta, la 52, es presentava molt diferent. Conforme ens apropàvem a la data totes les previsions donaven pluja i jo sempre dic que a la Behobia prefereixo la pluja a la calor.
D'entrenaments anava justet, perquè, tot i que m'entreno amb el meu grupet de Vilanova (gràcies de nou a la Mireia, al Manel i al Jose), vaig haver d'aturar-me una setmana per un mal d'esquena d'aquests que em deixen plegat i la darrera setmana que vaig estar amb faringitis bastant fotut. De fet, me la vaig emportar a la cursa, però amb la il·lusió amb la que anava era lo de menys.
Aquest era el tercer any del nou recorregut i em senti amb forces i cap per gaudir-lo per primera vegada...
Com sempre, es presenten engrescadores: els tobogans d'Irún, la pujada a Gaintxurizketa, la pujadeta de Capuchinos i Miracruz. Els veterans ja sabem on fa mal la Behobia.
Ja sabeu que per mi la Behobia és més que una cursa, noooo, no em repetiré amb el que significa per mi la Behobia. Això està al primer post que li vaig dedicar, ;p
Però si recordar que és tot un cap de setmana i aquest any de nou tenia al meu tete Jose al costat, tornava Albert i, sorpresaaaaa, al meu fill gran, el Pol, cosa que encara la feia més especial.
El dissabte per tant, tocava pintxos al Ola, recollida de pitrall i la sortida per la tarda a San Sebastián va quedar eliminada per la pluja i perquè tampoc estava jo per passejades amb la gola i la boca fetes caldo (em sap greu perquè no podem veure a la Nuria, la meva companya de fatigues de la Behobia 50, que també l'anava a còrrer, :( ).
Com heu vist, per fi tenia el meu pitrall de color vermell (el tercer color que surt) i sortia des del calaix 6. Feia com tres edicions que per una cosa o altra no me'l donaven. I per fi, just ara que ja no el puc aprofitar, el tenia, hehehe...
De fet, era una pressió afegida, estava cagat de por de no quedar-me darrera a la sortida. Era un tema que la veueta m'ho venia recordant feia dies.
Sigui com sigui, al sortir tant d'hora (10:17) ens garantia acabar també d'hora i no fer esperar a la família.
El diumenge, rutina, nooooooo, anava tant relaxat que no vaig fer la rutina i em vaig cruspir un entrepà de Nutella. No venia d'això, perquè tenia molt clar com còrrer aquesta Behobia.
Com es preveia, ens vàrem aixecar amb pluja i no va parar fins que estàvem a punt de començar. Així que una vegada a la sortida, vàrem estar una horeta sota el sostre de la benzinera que hi ha allà.
Mentre esperem intento quedar amb el Jose R, però ell arriba més tard. No pot ser.
Mentre esperem intento quedar amb el Jose R, però ell arriba més tard. No pot ser.
Arribat el moment, una mica d'escalfament (més per l'Albert que per mi) i cap a la sortida que ara queda com a mig quilòmetre d'on es concentren els calaixos.
Li desitjo sort a l'Albert que anirà molt més ràpid que jo, compte enrrere (sempre emocionant) i sortida...
Les primeres sensacions, no em quedaré el darrer del grup, hehehe. Vaig mirant enrrere i veig que encara tinc a molt penya, buffff....
La meva idea és mantenir un ritme proper als 5'/km però sense capficar-me i veient que si no vaig còmode baixar-lo.
El primer km el faig al ritme previst, però al segon ja em trobo la primera rampa i el baixo. Cap problema.
Següent rampa abans d'arribar a on està la família i ja els veig. Tinc clar que m'aturaré per donar les mans a tots els petits i, com no, al meu petit gran (aprofito per també deixar-li l'excés de roba).
 |
| Els meus petits indepes, :) |
Sempre és un dels moments emocionants de la cursa.
Toca seguir, toquen els tobogans d'Irún fins ben aprop de Gaintxurizketa. La veueta em recorda lo fotut que ja estava aquí l'any passat. Aquest any no, vaig molt còmode.
Vaig mantenint un ritme molt proper al desitjat i, fins i tot, baixo de 5'/km al cinquè.
A partir d'aquí, els 2kms de Gaintxurizketa m'esperen. Toca prendre-se'ls amb calma, així que un pas rere un altre vaig pujant. El ritme dels quilòmetres 6 i 7 baixa, no passa res, he pujat molt bé i arribo a dalt bastant sencer.
Ara bé la baixada, baixada que portava dos anys sense poder estrenar-la com cal. Són 3 quilòmetres quasi tots de baixada fins a les portes d'Errenteria. Els gaudeixo fent ritmes per sota de 5'/km. Quan veig que el ritme puntual s'apropa als 4'30'' regulo i conscientment el baixo per tornar-lo més a prop dels 5. Encara tinc a la ment, i molt present, lo malament que ho vaig passar l'any passat.
Passo el km10 en 51'53'', ok, per sobre dels desitjats 50', però amb bon cos.
Fa estona que noto que em passen corredors dels següents calaixos (blaus), evidentment, no em capfico. La idea, també planificada, és que si em passes la llebre d'1h40m (que surt del calaix 7) enganxar-me a ella com sigui.
Entro a Errenteria, quin espectacle!!. L'any passat aquí ja m'anava aturant, aquest any el gaudeixo corrent. No he dit res, però des del moment 0, com sempre, la gent m'anima i em crida Visca Catalunya (tant els espectadors com altres corredors). Se't posa la pell de gallina, és indescriptible.
Errenteria és un bon tros pla, que vaig fent gaudint de l'entorn. Els ritmes es van mantenint, km11 a 5'06''/km, km12 a 5'12''/km i el km13 a 5'42''/km. Comorrrr!!!, sí, el final del km13 te la pujada a Capuchinos, la faig corrent però deu n'hi do com crema la pujadeta.
Crema tant que ja em deixarà tocat per la resta de la cursa. Començo a estar cansat i les cames ja no funcionen com abans. Noto la presència de la veueta, CALLA!!, ni parlis!!
I el tros que bé, no és precisament fàcil. És una baixadeta cap el port, però ja no s'entra al port, com al recorregut antic, es va paral·lel a ell i amb dues pujades llargues que et deixen KO del tot. En fi, ningú va dir que fos fàcil.
És a aquesta zona on em passa la llebre dels 1h40m del calaix 7, però tot i que la mantinc a la vista, ja no em puc enganxar a ella (una llebre d'1h40m, va a 5'/km clavats i jo ja no estic per històries).
En aquests 3kms que deia, els ritmes cauen, 5'21'', 5'32'' i 5'36'' i quan ja estic noquejat del tot, té, la pujada a Miracruz. Un quilòmetre en el que porto per determinació no parar de còrrer passi el que passi. No vull reviure les sensacions de l'any passat (toca sencera caminant). Així que pas a pas i vaig fent (link).
La veueta em respecta.
Una vegada estic adalt, deixo anar una gran bufada i au!!, ja estem al km17, on sempre dic que la Behobia ha acabat. A la baixada cap a Gros intento recuperar cames i pujar ritme.
Km18, a 5'10''/km, bé. Del km18 al km19 i abans d'afrontar la recta final, hi ha una petita pujadeta, que sempre toca els pebrots, més que res perquè ja s'arriba amb la reserva. Em fa tornar a baixar el ritme, bufffff!!!, vaig més que just.
Si us fixeu a la foto de la sortida, hi ha un parell amb globus, doncs aquí els enganxo. Un d'ells va bastant tocat, pobre, vaaaa, ja no us queda res....
Recta final!!!, la començo bastant cascat, però el munt de penya que hi ha animant em fa pujar el ritme traient forces de no sé on. Però tot ho faig amb cap, perquè, malauradament, sé que ha passat altres anys amb altres corredors a aquesta recta.
FINAL!!!! (link, link)
El temps?, és igual, estic tant content com cansat. Veig una llitera i estic a punt de llençar-me i estirar-me, el meu cos vol mimitos, hehehe.
 |
| Moments de la cursa, arribada, Gaintxurizketa i Miracruz |
Una mica d'història...
Finalment em trobo a l'Albert que, com sempre, ha fet un temps molt bo i ens dirigim al punt de trobada amb el tete Jose i el meu cunyat Txetxo.
Toca dutxa i el dinar de sempre a la societat. Dinar que m'hagués agradat gaudir, no és per menys, però, després de la cursa, tota la setmana de faringitis i mal de boca em cau a sobre i quedo super xof.
Com a mínim em queden forces per donar-li la medalla al meu nebodet Arnau. No li havia dit a ningú, però aquest any tenia clar que era per ell, per ser un valent quan es va trencar el braç feia unes poques setmanes enrrere.
I ja li fa companyia a la de l'any passat, :)
En fi, una Behobia més al sac. Com deia ja són set i un acaba amb la mateixa sensació de sempre, desitjant que tornin a obrir les inscripcions per apuntar-se i còrrer de nou la cursa més gran.
Aquesta Behobia, per cert, va dedicada al meu petit homenet Pol, per acompanyar-me en la seva primera sortida d'homes, hehehe. Ja estic desitjant que arribi el dia en el que vinguin els meus dos petits, i encara més, que la corrin amb mi.
Propera cursa, la mitja de Vilanova d'aquí a dues setmanes (11/12/2016).
Una abraçada a tots!!
Aquesta Behobia, per cert, va dedicada al meu petit homenet Pol, per acompanyar-me en la seva primera sortida d'homes, hehehe. Ja estic desitjant que arribi el dia en el que vinguin els meus dos petits, i encara més, que la corrin amb mi.
Propera cursa, la mitja de Vilanova d'aquí a dues setmanes (11/12/2016).
Una abraçada a tots!!
