Behobia/SS 2018, només em surt demanar perdó i esperar la propera

Hola, doncs sí, després d'una setmana de reflexió només em surt demanar perdó per faltar-li el respecte a la més gran de les curses, a la samarreta que porto i al club on estic. Si no vas entrenat a aquesta cursa pot passar el que em va passar i veure'm a peu diversos trams del final no es plat de bon gust.
I ja estic com sempre començant pel final... 
Anem a pams perquè no tot va ser un mal tràngol, tot el contrari, el cap de setmana de la Behobia va a tornar a ser un cap de setmana ple de detalls i bons records.

Tocava la més gran, la Behobia/San Sebastian edició 54, la novena per mi i la primera pels meus nous acompanyants.

Aquesta vegada no em va acompanyar el tete Jose i el vaig trobar a faltar, però bé, estava el meu peque gran Pol i, com deia, el nou grupet de gent runner i, al cap i a la fi, gent maca de Vilanova...

De viatge!!, desprès d'una setmana intensa de feina. Força IZ44, 😍 Basetis!!!

Sopar després del fotimer de quilòmetres i fent plans.

I a dormir, 😍😍😍😍

Durant el sopar vàrem fer els plans pel dia següent. L'emoció era igual per tots, pel veterà, pels novells i pels que no la corrien.

El dissabte, tocava llevar-se i fer uns quilòmetres per dir a les cames que es despertessin. Eren 6 quilòmetres des del centre d'Irún fins la sortida a Behobia i tornar. Recordaré que vaig comentar als companys de fatigues després de fer la sortida "Si esto nos ha cansado es que no lo hemos hecho bien". Doncs bé, a la tarda estava cansat i les meves paraules serien com una premonició de la derivada de la frase "Si esto me ha cansado es que no estoy entrenado".
Després de la sortida, dutxa i aturada obligatòria a la sidreria Ola com cada any. Recordeu que al meu primer Post de la Behobia ja deia que la Behobia no seria Behobia sense una aturada per fer uns pinxos aquí.

Acabat l'esmorzar tocava anar a buscar el pitrall però, tot i que la cosa pintava bé perquè aquest any la fira era al mateix Irún (Ficoba), la gent va superar les expectatives i vàrem perdre molt de temps per sortir de la fira. Això ens va impedir fer el recorregut de la Behobia (crec que en 9 anys és la primera vegada que no el faig el dia anterior).
Serà un tema a revisar lo del Ficoba perquè no va funcionar.

Merdé de cal Déu i més d'una hora per sortir del parking

Superat el parking, els camins del grup es van separar perquè jo volia estar una estona amb la família per dinar i ja s'havia fet tard. Així que uns cap a San Sebastián i el Pol i jo a dinar al lloc de sempre.

Aquí és on va començar a caure a sobre el cansament de la sortida del matí i on em vaig començar a preocupar. Només volia tornar a casa a descansar.
Dit i fet, tarda a casa descansant i amb la família. La resta del grup de tornada també cap a Irún després de menjar-se tots els pinxos de Donosti i fer una mica de turisme.



A la nit, de nou sopar conjunt i tot quedava dat i beneit.

La meva preocupació és tornava remordiment, sabia que no havia fet les coses bé, em recordava dels dies que em quedava al llit i no sortia a còrrer pel matí. Les dues lesions en aquest temps hi eren, però no eren excusa o com a mínim no m'ho semblaven.





Dia de cursa, ens espera la Behobia...

...imponent com sempre.

Després de no dormir gaire bé, m'aixeco i faig un esmorzar incorrecte sense beure gaire (a sumar a la llista de cagades). On han quedar les meves famoses rutines?
Txetxo em recull, quasi trec tot lo del dia anterior tossin i cap a la sortida.

Imma, Maria José, Amalia i Carlos surten des d'un dels calaixos blancs una hora més tard que jo, és per això que jo surto des del meu per no fer tant tard i fer esperar a la família per dinar. A més a més, per tenir una mica de temps extra per descansar, ja que m'espera una tornada conduint sol.
Aprofito per trobar-me amb l'Albert que surt des del mateix calaix que jo. Com sempre, xerrem del pla de cursa... ells va a intentar fer una bona marca, jo a intentar fer 1:50 ("quien me ha visto y quien me ve", la veueta dona senyals de vida).
Mentre ell escalfa jo aprofito per fer turisme...

  

Quan surt el sol pica.... ai mare!!

Arriba la nostre sortida...

Sortida!!, ens desitgem sort i au, a còrrer...

El pla, està clar, intentar còrrer per fer una mitja de 5'30''/km i poder finalitzar a 1:50. Potser sé que no estic ni per això, però em llenço a l'aventura. 
Arribo on la família i la mitja és la correcta.

Reconec que el moment del petó al meu fill sempre m'emociona. Toquen uns metres de llagrimetes i cames fluixes, aixxxx..

Segueixo fins Gaintxurizketa i, tot i els tobogans de Ventas, vaig sobre el pla. Però la veueta ja em va fent la guitza, no vaig gens còmode. De vegades veig el parcial a prop dels 5'/km i vaig frenant, sé que puc cremar-me al principi.
A aquest sector ens creuem amb gent amb pitrall blanc que van en sentit contrari i penso, "collons, si que s'ho prenen amb calma". Després vaig saber que el tren els va deixar tirats i, pobres, anaven a la sortida a peu. Per sort, crec que l'organització va fer una sortida extra per ells (pels que no havien fet marxa enrrere, perquè segur que més d'un va plegar).

La pujada a Gaintxurizketa la faig amb calma i en mig de la pujada, el fet desagradable de la cursa. Bé, desagradable i agradable. Desagradable perquè m'avança un corredor i davant dels morros em diu "Viva España!!" amb el puny en alt, cosa a la que jo li responc "Claro que sí hombre, Viva!!" i agradable, perquè acte seguit rebo el suport amb mirades o comentaris d'altres corredors catalans i no catalans. Evidentment no faré cap anàlisi política dels fets, només dir dues coses:

• Malauradament aquesta gent no s'empana de res. Que jo porti una estelada no vol dir que desitgi mal al país veí. Tot el contrari.
• Veieu els nens de la foto anterior, doncs hi ha anormals que també els hi fan comentaris per portar la seva estelada. Només prego que mai quan passi jo al seu costat algú els hi faci un comentari, perquè llavors la seva i la meva cursa hauran acabat.

Fet el kit-kat continuo.

Com sempre a dalt de Gainxurizketa, que l'he pujat amb la veueta recordant-me altres temps, deixo anar un bon BUFF!! Toca baixar... i aquí, ja vaig del tot incòmode. Recordo que passo pel quilòmetre 8 i és com si una gran llosa, amb un gran 8, caigués a sobre meu i això que estic en plena baixada. Mare meva la que m'espera!!
Només penso en aturar-me amb qualsevol excusa, pixar, un fals trencament, ... Es mastega la tragèdia.
Passo el km10 a 55:33, això és anar quasi, quasi sobre pla, però ja ni això m'anima. Tot el contrari, recordo temps en que passava molt millor.

En aquest moment penso que els compis estan fent la seva sortida. Sort!!

A Errenteria la gent empeny molt, si m'aturo em maten penso. Segueixo corrent i fins i tot corro pujant Capuchinos, però sé que estic cremant la darrera espurna d'energia que em queda i sé que a la part de Pasaia "moriré".
Al primer avituallament que em trobo al Port ja me'l prenc caminant (excusa), corro una mica i torno a caminar. Estem al quilòmetre del 14 al 15 i començo a llençar la cursa, els plans, la dignitat, TOT. La gent m'anima, és brutal.



Algú em fot un crit i torno a còrrer, no sé si ha estat el crit o un gel que m'ha fet efecte... Corro un quilòmetre quasi bé. Avituallament caminant de nou, corro una mica més, i tot Miracruz caminant. Quina vergonya!! tot ple de gent i jo tocant-me els isquios per dissimular. Els sentiments em castiguen, "Mira la samarreta que portes", "que bé s'estava al llit", "això ho has pujat a tota castanya",.... en fi, un infern, però estic buit del tot.


Arribat a dalt de Miracruz ni em consola pensar que sempre he dit que la cursa ja està feta en aquest punt. Torno a còrrer, a veure si la baixada m'anima.

Però a l'avituallament, a mitja baixada cap a Gros, torno a caminar i decideixo anar caminant fins el darrer quilòmetre. Estic al 18 i poc.




En aquest moment, quan porto una estona caminant, algú arriba a la meva alçada i em diu "ei va, enganxat a mi que tampoc vaig gaire fi i anem junts". El meu salvador per fer un final digne!!. 
Dit i fet, m'enganxo a ell ja que porta un ritme més que assumible. És el Joan Carles de Guissona, em diu que també va fomut i anem xerrant tota l'estona. 

Darrer quilòmetre, jo ja vaig animat i recuperat però ell les està passant magres. Evidentment toca quedar-me amb ell i seguim xerrant tota la recta d'arribada.

Darrers metres i fi de l'infern. Merci Joan Carles!!

Tot i la decepció, que és molt gran, el patiment que és molt gran i el cansament que ja no noto, la satisfacció per haver aconseguit una nova Behobia és plena. I així com altres vegades ho vull deixar tot, el sentiment només arribar és que ja espero la propera per treure l'espineta que m'ha deixat aquesta...

Els numerets de la cursa:

Aquí es poden veure les caminades que em vaig fer, 😅

Fins el km15 quasi sobre pla, després tot a fer norris.

Però bé, novena al sac i per recordar temps millors...

... a veure si això em serveix per recordar quan estigui al llit i no em vulgui aixecar per còrrer, hehe.

Des d'aquí felicito als meus companys, perquè han fet i acabat la seva primera Behobia i es per estar ben orgullosos.

I també felicitar a l'Abert perquè tot i que no ha pogut fer marca (ja que al cap i a la fi, feia massa xafogor), com és un tros de crack, ha fet una marca prou bona.

Per la meva part, després de l'esforç tocava tornar-li les energies al cos com cal i, aquí, el com cal és...

I tornada cap a casa, quin pal!!!!, el pitjor de la Behobia!!, hehe...


En fi, novena Behobia enllestida i, com ja he dit, esperant la desena. No vull acabar el post sense agrair als compis de Vilanova, la seva companyia i les sortides que hem anat fent aquestes setmanes. Sense ells encara hagués fet menys entrenament, Gràcies!!!

Com sempre agrair a la meva germana i al meu cunyat els dos dies plens d'atencions. Gràcies!!!!

I, tot i el resultat, dedico aquesta novena Behobia als meus dos fills que són el meu suport dia a dia i sense ells ves a saber què seria de mi. En especial al Pol per acompanyar-me, la medalla és per ell. Pol i Biel us estimoooooooo!!

A tots vosaltres, fins la propera... prometo que serà aviat.

Una abraçada!!.

Cursa de la Mercè (10k), vull tornar!!!

Hola a tothom!!, he tornat de nou a fer una cursa i, com sempre, la torno a compartir amb vosaltres.

Des de la darrera Behobia (11/2017) que no feia una cursa. Entre unes coses i altres, va passant el temps, van passant les curses, no te n'adones i ja estem a les portes d'una nova Behobia. Així que, esperonat pel meu nou grup d'entrenaments compartits (d'aquí a una estona els coneixereu), vaig decidir-me a fer una nova Mercè (la setena de la meva vida).

La principal idea era provar-se per veure quin és el nou punt de partida, ja que vull tornar a fer, més o menys regularment, curses. 

Amb el grup que us deia anem fent entrenaments compartits de tant en tant i també faig algun pel meu compte. Tots ens estem preparant per fer la propera Behobia sense patiments, cadascun al seu ritme, però sense patiments. Per tant sortim a fer tirades suaus però llargues i molt circuit trencacames o inclús muntanya (les que tenim a prop --> muntanyetes). Encara no hem fet sèries ni fartleks, per tant la velocitat la tinc una mica oblidada, però "visto lo visto" aquesta setmana començo a ficar un o dos dies de sèries.

Tot i així, i després de llegir l'entrada de la darrera Mercè (em va motivar), tenia ganes de còrrer per sota dels 50 minuts.

El recorregut, el de sempre, té uns quants paranys, però un que ja és un veterà me'ls conec de memòria.

En resum: al principi no es pot còrrer gaire, Calabria puja, Gran Via infinita, Passeig Sant Joan per respirar a la baixada i patir a la pujada, Ronda Sant Pere pica cap amunt també, Viladomat en baixada però ja cagat pel que ve al final i Paral·lel és transforma en un Everest improvisat.

Anem a per la cursa....

Per fer-ho bé, he recordat la rutina de sempre: aixecar-se 3h abans, esmorzar pa amb mantega i melmelada, relax i sortir. Errada d'avui --> No he begut gaire.
Després he anat als punts de trobada dels companys a Vilanova i hem posat rumb a Barcelona (al parking secret, hehe).

En arribar, foto de rigor i aprofito per fer-vos les presentacions.... molt bona gent.

Amalia, Inma, Toni, M.Jose i un marc incomparable

Aquí encara dubtava de si anar amb Inma o anar sol per poder provar on estic, com us deia abans. Finalment he anat sol, sortint des del meu calaix.

Entorn brutal!!

Quan, ja sol em dirigia al calaix, he decidit fer un parell de voltes d'escalfament per recordar vells temps i de pas per veure si trobava a algun conegut. Ràpidament he vist a l'Albert i les he fet amb ell tot parlant de la Behobia i de com estàvem tots dos. De nou venien els records de quan anàvem a tota castanya, quan era fàcil còrrer per sota de 45'. Aiiiii

Total, ell cap el calaix groc i jo cap el blau. Championchip encara guarda alguns dels meus temps, hehe...

  


















Mentre m'anava mentalitzant de no fer cap burrada per no patir, intentava veure si Víctor estava pels voltants, però no el veia.
Entre pensaments han donat la sortida del primer grup i després m'ha tocat a mi... Au, a pels deu quilòmetres de la reentré, :)

Tot i que he dit abans que no es pot còrrer gaire, si saps anar-te posant encara pots fer alguna coseta. Així que el primer quilòmetre, abans de que el GPS és tornés boig, l'he fet en 4'45'' aprofitant la baixada del Paral·lel i una vegada més, la veueta, que rara vegada fa vacances, m'ha dit que em calmés.
Al girar cap a Calabria la pujada l'he anat gestionant bé. Aquí ja he deixat passar a la ultra motivada llebre de 48'. Espectacular, el "con un 4 y un 8 me como un bizcocho" mentre anava corrent... més valia deixar-la passar i que marxés, hehe.
He arribat a Gran Via i el Km2 ha caigut en uns comprensibles 5'07''. Aquí m'he posat a ritme de creuer, amb la mirada posada a l'infinit per mirar de trobar al meu pare que estava enfront de la Universitat, i sempre pel meu estimat voral dret. Anava bé.
Finalment he vist al meu pare i he passat mentre em preguntava si tot anava bé. La meva resposta "esto ya no es lo que era", però seguia bé tot i el ritme per sobre, crec, de les meves possibilitats actuals. Km3, a 4'45'' i serà el darrer quilòmetre que comenti rigurosament, perquè a partir d'aquí el GPS s'ha tornat boig, em donava ritmes puntuals fora de lloc i a partir del km5 ha començat, com sempre passa a Barcelona, a anar desfasant els quilòmetres cada vegada més.
La Gran Via s'ha fet eterna i buscava constantment amb la mirada quan veia a la gent girar a la dreta cap a Passeig Sant Joan. Finalment ha arribat i he respirat una mica amb la suau baixada. Anava al costat d'un noi jove, gran com jo i m'he dit a mi mateix que era una referència vàlida per seguir junts..., però a l'alçada d'Arc de Triomf, encara baixant, ha preguntat a uns de la Creu Roja on estava l'avituallament (quedava molt poc) i s'ha enfonsat una mica... total, tocava seguir el ritme.
El pas pel km5, 24'26'' (ja anava amb la pantalla de temps total al rellotge perquè la de ritmes m'estava fent la guitza). Bé, sabent que seguia per sota de la previsió (sub 50') calculava que no seria prou marge per fer-los. Això junt amb la pujada i l'avituallament m'ha deixat una mica tocat.
Jo, com el noi d'abans i suposo que molta gent, també estava esperant l'avituallament, anava sec i amb molta suor (sense fer sol, la xafogor era important). Per això he agafat dos gots d'aigua, el primer ha anat directe per sobre sencer i l'altre he intentat beure el màxim.

Gir cap a Ronda de Sant Pere i, com deia, una mica tocat, sabia que el meu ritme estava baixant. Em fixava al terra en la línia blava, maleïda nostàlgia. La veueta no incordiava, seguia respectant-me.
He intentat pujar els ànims i he tret una mica de forces per intentar pujar el ritme. Feina aconseguida, perquè el km8 crec que l'he tornat a fer per sota de 5' i seguia per sota de la fita de fer 50'. 
Però aquí s'ha acabat tot, les forces anàvem justes i sabia que m'esperava el Paral·lel i és quan, en certa manera, m'he rendit. He fet Viladomat fàcil i el Paral·lel patint però sense donar-ho tot. Quan he arribat a Plaça Espanya m'ha passat la llebre de 50', feia uns metres que la sentia cantant temps, mitjanes i distància fins el final. El meu cap era una calculadora, una calculadora rendida.
Quedaven uns 200 metres i sabia que no arribava als sub 50'... tot i així he pujat una mica el ritme per fer un darrer esforç i que la pèrdua no fos gaire significativa.

Final!!, 50'19'' ... no és sub50', però no està malament per tornar a començar.

Passada l'arribada, ha tocat tornar a agafar l'alè i, com sempre passa darrerament, amb sentiment dispars. Per un costat content per haver tornat i per l'altre no haver fet sub50'. Ja amb la calma he decidit que estic content per com ha anat tot :).

Tot i que no anava bé, el temps per cada 5kms serveix per donar una idea de com ha anat la cursa

El mateix, a partir del 5 els kms anaven minvant, però donen una petita referència.

Seguia mort per beure. Així que he anat rapidet a agafar la beguda final (que els hi costaria que estiguessin una mica fredes?) i a trobar al pare.
Mentre esperava a la resta de companys, he vist a l'Eduard i el Jordi, i més tard al Víctor (imaginava que estaria perquè no es perd cap). 

El meu fidel seguidor. Papa te quierooooo!!, ésta también va por ti.

Víctor, a prop de les 400 curses.

Finalment han arribat tots i hem pogut fer la foto i l'àpat per la bona feina feta, :p

SUPER GRUP!!

SUPER tiberi!!, hehe

Cadascú ha complert millor o pitjor amb la seva fita i això és suficient per estar contents. MOLTES FELICITATS EQUIP!!

Per anar acabant toca fer repàs a la història...

He fet repàs total i de les 102 curses de 10km que he fet, aquest ha estat el millor temps número 100, :p

...i pensar en futurs plans.

Com he vist que m'ha tornat a picar el "gusanillo" intentaré fer, com deia, més curses i entrenar "dur" per veure fins on arribo aquest cop. És evident que ja tinc una edat (47), però em veig encara amb forces.

Ens veiem aviat, espero que, fins i tot, abans de la Behobia (11/11/2018).

Una abraçada i merci!!