Des de la darrera Behobia (11/2017) que no feia una cursa. Entre unes coses i altres, va passant el temps, van passant les curses, no te n'adones i ja estem a les portes d'una nova Behobia. Així que, esperonat pel meu nou grup d'entrenaments compartits (d'aquí a una estona els coneixereu), vaig decidir-me a fer una nova Mercè (la setena de la meva vida).
La principal idea era provar-se per veure quin és el nou punt de partida, ja que vull tornar a fer, més o menys regularment, curses.
Amb el grup que us deia anem fent entrenaments compartits de tant en tant i també faig algun pel meu compte. Tots ens estem preparant per fer la propera Behobia sense patiments, cadascun al seu ritme, però sense patiments. Per tant sortim a fer tirades suaus però llargues i molt circuit trencacames o inclús muntanya (les que tenim a prop --> muntanyetes). Encara no hem fet sèries ni fartleks, per tant la velocitat la tinc una mica oblidada, però "visto lo visto" aquesta setmana començo a ficar un o dos dies de sèries.
Tot i així, i després de llegir l'entrada de la darrera Mercè (em va motivar), tenia ganes de còrrer per sota dels 50 minuts.
El recorregut, el de sempre, té uns quants paranys, però un que ja és un veterà me'ls conec de memòria.
En resum: al principi no es pot còrrer gaire, Calabria puja, Gran Via infinita, Passeig Sant Joan per respirar a la baixada i patir a la pujada, Ronda Sant Pere pica cap amunt també, Viladomat en baixada però ja cagat pel que ve al final i Paral·lel és transforma en un Everest improvisat.
Anem a per la cursa....
Per fer-ho bé, he recordat la rutina de sempre: aixecar-se 3h abans, esmorzar pa amb mantega i melmelada, relax i sortir. Errada d'avui --> No he begut gaire.
Després he anat als punts de trobada dels companys a Vilanova i hem posat rumb a Barcelona (al parking secret, hehe).
En arribar, foto de rigor i aprofito per fer-vos les presentacions.... molt bona gent.
 |
| Amalia, Inma, Toni, M.Jose i un marc incomparable |
 |
| Entorn brutal!! |
Quan, ja sol em dirigia al calaix, he decidit fer un parell de voltes d'escalfament per recordar vells temps i de pas per veure si trobava a algun conegut. Ràpidament he vist a l'Albert i les he fet amb ell tot parlant de la Behobia i de com estàvem tots dos. De nou venien els records de quan anàvem a tota castanya, quan era fàcil còrrer per sota de 45'. Aiiiii
Total, ell cap el calaix groc i jo cap el blau. Championchip encara guarda alguns dels meus temps, hehe...
Mentre m'anava mentalitzant de no fer cap burrada per no patir, intentava veure si Víctor estava pels voltants, però no el veia.
Entre pensaments han donat la sortida del primer grup i després m'ha tocat a mi... Au, a pels deu quilòmetres de la reentré, :)
Tot i que he dit abans que no es pot còrrer gaire, si saps anar-te posant encara pots fer alguna coseta. Així que el primer quilòmetre, abans de que el GPS és tornés boig, l'he fet en 4'45'' aprofitant la baixada del Paral·lel i una vegada més, la veueta, que rara vegada fa vacances, m'ha dit que em calmés.
Al girar cap a Calabria la pujada l'he anat gestionant bé. Aquí ja he deixat passar a la ultra motivada llebre de 48'. Espectacular, el "con un 4 y un 8 me como un bizcocho" mentre anava corrent... més valia deixar-la passar i que marxés, hehe.
He arribat a Gran Via i el Km2 ha caigut en uns comprensibles 5'07''. Aquí m'he posat a ritme de creuer, amb la mirada posada a l'infinit per mirar de trobar al meu pare que estava enfront de la Universitat, i sempre pel meu estimat voral dret. Anava bé.
Finalment he vist al meu pare i he passat mentre em preguntava si tot anava bé. La meva resposta "esto ya no es lo que era", però seguia bé tot i el ritme per sobre, crec, de les meves possibilitats actuals. Km3, a 4'45'' i serà el darrer quilòmetre que comenti rigurosament, perquè a partir d'aquí el GPS s'ha tornat boig, em donava ritmes puntuals fora de lloc i a partir del km5 ha començat, com sempre passa a Barcelona, a anar desfasant els quilòmetres cada vegada més.
La Gran Via s'ha fet eterna i buscava constantment amb la mirada quan veia a la gent girar a la dreta cap a Passeig Sant Joan. Finalment ha arribat i he respirat una mica amb la suau baixada. Anava al costat d'un noi jove, gran com jo i m'he dit a mi mateix que era una referència vàlida per seguir junts..., però a l'alçada d'Arc de Triomf, encara baixant, ha preguntat a uns de la Creu Roja on estava l'avituallament (quedava molt poc) i s'ha enfonsat una mica... total, tocava seguir el ritme.
El pas pel km5, 24'26'' (ja anava amb la pantalla de temps total al rellotge perquè la de ritmes m'estava fent la guitza). Bé, sabent que seguia per sota de la previsió (sub 50') calculava que no seria prou marge per fer-los. Això junt amb la pujada i l'avituallament m'ha deixat una mica tocat.
Jo, com el noi d'abans i suposo que molta gent, també estava esperant l'avituallament, anava sec i amb molta suor (sense fer sol, la xafogor era important). Per això he agafat dos gots d'aigua, el primer ha anat directe per sobre sencer i l'altre he intentat beure el màxim.
Gir cap a Ronda de Sant Pere i, com deia, una mica tocat, sabia que el meu ritme estava baixant. Em fixava al terra en la línia blava, maleïda nostàlgia. La veueta no incordiava, seguia respectant-me.
He intentat pujar els ànims i he tret una mica de forces per intentar pujar el ritme. Feina aconseguida, perquè el km8 crec que l'he tornat a fer per sota de 5' i seguia per sota de la fita de fer 50'.
Però aquí s'ha acabat tot, les forces anàvem justes i sabia que m'esperava el Paral·lel i és quan, en certa manera, m'he rendit. He fet Viladomat fàcil i el Paral·lel patint però sense donar-ho tot. Quan he arribat a Plaça Espanya m'ha passat la llebre de 50', feia uns metres que la sentia cantant temps, mitjanes i distància fins el final. El meu cap era una calculadora, una calculadora rendida.
Quedaven uns 200 metres i sabia que no arribava als sub 50'... tot i així he pujat una mica el ritme per fer un darrer esforç i que la pèrdua no fos gaire significativa.
Final!!, 50'19'' ... no és sub50', però no està malament per tornar a començar.
Passada l'arribada, ha tocat tornar a agafar l'alè i, com sempre passa darrerament, amb sentiment dispars. Per un costat content per haver tornat i per l'altre no haver fet sub50'. Ja amb la calma he decidit que estic content per com ha anat tot :).
 |
| Tot i que no anava bé, el temps per cada 5kms serveix per donar una idea de com ha anat la cursa |
 |
| El mateix, a partir del 5 els kms anaven minvant, però donen una petita referència. |
Seguia mort per beure. Així que he anat rapidet a agafar la beguda final (que els hi costaria que estiguessin una mica fredes?) i a trobar al pare.
Mentre esperava a la resta de companys, he vist a l'Eduard i el Jordi, i més tard al Víctor (imaginava que estaria perquè no es perd cap).
 |
| El meu fidel seguidor. Papa te quierooooo!!, ésta también va por ti. |
 |
| Víctor, a prop de les 400 curses. |
Finalment han arribat tots i hem pogut fer la foto i l'àpat per la bona feina feta, :p
 |
| SUPER GRUP!! |
 |
| SUPER tiberi!!, hehe |
Cadascú ha complert millor o pitjor amb la seva fita i això és suficient per estar contents. MOLTES FELICITATS EQUIP!!
Per anar acabant toca fer repàs a la història...
 |
| He fet repàs total i de les 102 curses de 10km que he fet, aquest ha estat el millor temps número 100, :p |
...i pensar en futurs plans.
Com he vist que m'ha tornat a picar el "gusanillo" intentaré fer, com deia, més curses i entrenar "dur" per veure fins on arribo aquest cop. És evident que ja tinc una edat (47), però em veig encara amb forces.
Ens veiem aviat, espero que, fins i tot, abans de la Behobia (11/11/2018).
Una abraçada i merci!!
Carai Joan, és la primera vegada que entro al teu blog (cert basetià m'ha passat el link), i deu ni do la novela que expliques hehe. Jo tambe hi vaig anar i tenia l'objectiu de sub 50 i apretant els dos últims kilòmetres ho vaig aconseguir hehe. En fi, molt bé el report de la cursa i molta força per la Behobia! Jo també aniré a Donostia aquesta tardor, però per menjar pintxos només haha
ResponElimina