Cros de Sants, 2013

Hola família!!

Ahir, a la prèvia, us presentava un nou i "sofisticat" sistema de preveure el resultat d'una cursa, es a dir, si assolirem, o no, una bona marca o directament la millor marca personal. Si recordeu la màquina predictiva em donava un 89% d'aconseguir marca a la cursa d'aquest matí, això sí, supeditat a la presència, sempre empipadora, de la veueta, es a dir, del que et passa pel cap durant una cursa. Doncs bé...

Bé, anem a pams i per ordre, que em pot l'eufòria i em perdo en la xerinola, hehe...

M'he aixecat a les 7 i poc, després d'haver dormit molt i bé. Rutina d'esmorzar i cap a Barcelona. Calia arribar ràpid per que a la cursa de Sants sempre és una mica fomut aparcar. Tot i així, quasi sempre aparco al mateix carrer. :)
Abans d'aparcar ja m'he trobat al meu pare, l'he cridat, he aparcat i cap a la cursa a buscar el pitrall i la samarreta amb ell. Sempre és especial fer-ho amb ell, em sento com el seu fillet petit de 42 tacos, hehe.
Ja allà m'ha dit que també vindria la meva mare a animar-me als punts on ell m'anima sempre. La cosa s'anava posant molt bé, havia de fer marca i si la feia seria per ells.



Ja allà m'he anat trobant a coneguts, però sobretot al grup que em toca de més a prop, la meva família runner:

A dalt: Toni, Jose, jo mateix, Víctor, David, Jose - A sota: Jordi, Mercè i Pere. També hi era el Xavi, però no ha arribat a la foto.

El meu pare ha marxat a situar-se al primer punt i jo a escalfar, des de que entreno amb el club he comprés que és molt important escalfar suau i fer uns progressius. La veueta feia acte de presència, "amb aquesta pujadeta a l'escalfament i ja esbufegues???, tu tens carregats els pulmons, no faràs marca". Ni cas.

Cap a la sortida, MERDA!!, ja havia un fotimer de penya i la sortida és, en ple revolt, una de les més xungues del circuit. Obro un parèntesi des d'aquest humil blog, per que l'organització de la cursa es plantegi optar pel sistema de calaixos. Ieeepppp!!, per tot el demés és una cursa de 10 (bé, aquí en pot una mica el tema emotiu per que tampoc donen bossa del corredor).

Sortida!!, vingaaaa, PLOFF, penya, penya, creuant-se, anant a poc a poc,.... Si us plau, ja que no hi ha calaixos, cadascú hauria de ser una mica conscient respecte on es fica a la sortida. Jo mai em ficaré el primer per que sé que no és la meva zona de temps, però us asseguro que per davant meu hi havia molta gent que no havia de ser-hi allà. Ja sé que és una cursa popular i tot això, però no tot hauria de valer. Aiiii, que no, que avui no em vull queixar més, avui és un dia per celebracions, :)

Saludo a càmera atabalat per la la situació, :S

A empentes (literals), esquivant retalladors impulsius (quina lacra!!) i rodolons m'he presentat al primer quilòmetre a 4'01''. Molt bé!!, però havia gastat molta energia en les empentes i els rodolons que deia.
Camí del km2 ja veig als meus pares, energia recarregada al 200%, surto disparat cap a ells.

La meva mare ha assegurat la foto disparant de ben lluny, hehe.
Fixeu-vos en el petit d'una samarreta antiga del València (concretament del Soldado), després parlaré d'ell,

Aquí ja de més a prop. Encara podia gesticular i riure!!

Al pas pel km2, 8'01'', iep!!, de nou molt bé!!, però decideixo aixecar una mica el peu de l'accelerador. Ara que hi penso, he passat pel davant de la meva antiga escola i de la plaça on he jugat moltes vegades i ni m'he fixat, anava mega-concentrat (donar cera, polir cera, donar cera, polir cera).
Ja havia decidit mantenir la pantalla del GPS on només em diu el temps, per que sabia que el promig per quilòmetre de l'altre pantalla ja anava cardat per que el GPS havia comptat com 100m de més i no volia perdre la concentració.
Com deia a la darrera foto, el petit vestit amb la samarreta ja era un bona referència i m'ha durat tota la cursa, pel davant o pel darrera sabia que sempre el tenia a prop. Anava fent uns tirons rollo escalador impetuós del tour però ja m'anava bé tot plegat. 

Em torno a trobar als pares (a la foto d'aquesta primera volta encara reia).

Seguim, pujada Brasil, baixada i passem de nou per la sortida, Av. Madrid, i mitja cursa!!, 20'53'', nooo, la veueta fa, ara sí, la seva entrada triomfal: "Amb un 20'53'' al km5, i donada la teva estadística de segones voltes ho tens tot perdut, ni sub 42', ni marca nano", en un principi tenia raó la molt cab....

Em vinc una mica avall, agafo l'avituallament ja pensant només en fer un sub 43'. Passo pel km6, ni miro el temps. Veig als pares de nou i, subidón!!, collons!!, estem aquí per fer marca i la farem per ells. Reactivat de nou, agafo la referència del noi del València, ui!!, noi del València, noi del València, l'havia avançat, però al cap de poca estona m'ha avançat ell (s'havia tret la samarreta, aahhhhh, d'acord). També m'ha servit molt un home gran d'un club de running de Viladecavalls (que tio, com anava).
Pas pel km8 i..., 34' poc, ostres, ostres, que estem en un bon temps i encara tinc molta força a les cames.
Entre, ara t'avanço jo, ara m'avances tu, amb el noi del València anàvem fent una bona cursa. Giravolts, carrer Tarragona, pim, pam, salutació a la Mait que estava animant a la penya (gràcies Mait, has estat l'empenta final que em calia), sortida a Creu Coberta i darrera recta eterna final (a aquesta recta, per culpa de la tos, ha cagat moltes curses de Sants).
Però avui no era el dia de les cagades, estava preparat, la veueta ja m'animava, de fet em feia l'onada, fins i tot. I és quan m'he dit a mi mateix que havia de patir, patir com faig als entrenaments. Així que dit i fet, l'he fet una passada al noi del València, l'he fet una passada al de Viladecavalls i he sortir disparat a meta. No he vist el km9, però aquest darrer quilòmetre l'he fet a tota castanya.
Ja veia el revolt de la pujada a meta a la rambla Brasil, miro el temps, ostres, ostres, que ho tinc a la mà... Em deixo mitja vida, esforç final i ..... 42'10'', nova millor marca (i esmicolada la millor marca de Sants).

Només creuar la meta m'han vingut tots els mals de cop, però per sort, he recuperat l'alè ràpid. Dic per sort, per que, de reüll, ja veia la meva mare tota preocupada i quasi trucant al 112, hehe. Al meu pare, expert en veure'm inclús pitjor, la tranquil·litzava.

Una tovallola que m'ha deixat el meu pare, taronja, coca amb xocolata desfeta i aigua m'han tornat a la vida.

















Els companys anaven arribant, cadascú amb la seva marca, cadascú amb la seva història i tots compartint-les, De veritat que són moments molt bonics.

Aquí amb l'amic Jose. Que important que és aquest senyor per mi en el dia a dia. 

I com ja tocava desfilar, m'he acomiadat i he marxat amb els meus pares i amb la meva tovallola enroscada al cos, de nou amb la sensació del fillet de 42 anyets, :)
Com ja us he dit, com no podia ser d'una altra manera i per com m'han fet sentir aquest matí, aquesta marca va dedicada al pare i la mare. Us estimo!!

Per acabar us deixo les dades de la cursa:

Com podeu veure he aguantat bastant bé la segona part de la cursa i això ha estat clau per fer la marca. 
Només han estat 5'' segons de millora, sí, però em carrega d'optimisme de cara a la cursa de Sagrera del 17/12/2013.


Això sí, ara parèntesi total per que ve LA CURSA, l'única cursa que quan l'acabo ja estic desitjant que passi un any i poder-la fer de nou. La Behobia!!!!!!! :) :) :)
La prèvia la faré entre setmana, per que pel cap de setmana ja seré al País Basc gaudint Behobia per tots els sentits que pugui.














Una abraçada a tots, avui, una vegada més, dormiré amb el somriure ximple instal·lat a la meva cara.

Déuuuuuu....