Dies com avui se'm fa difícil escriure al blog, perquè la desil·lusió s'ha apoderat de la meva ànima runner i l'està deixant esmicolada. És la desil·lusió forjada durant 9 quilòmetres de menjada de cap descomunal on fins i tot la veueta s'ha retirat perquè veia que la cosa era realment greu. Però bé, intentaré anar pas a pas, ja que aquí estic per les històries agraïdes i per les desagraïdes, per les bones i per les dolentes i en definitiva pels èxits i els fracassos.
Em llevava aquest matí amb la sensació induïda pel meu comiat de la prèvia, ahir mateix. Una sensació de perquè no, és Sagrera, el predictor dona bones possibilitats, no has tossit gaire darrerament,..... Total que rutina i cap a Barcelona.
Agafo pitrall, saludo al Jose i al Jordi i vaig cap al cotxe a deixar la samarreta i el caldo. De camí d'anada, tos a sac i quasi trec la primera papilla, no!!, no pot ser. De camí de tornada, tos de nou. Casuntot!!!, no m'ho puc creure. Total, tota l'eufòria esvaïda de cop i la veueta treu el cap.
Saludo a la resta de runners coneguts (David, Mercè, Toni, Jonàs) i a l'Albert. Escalfament i progressius, alguna cosa no funciona. Collons!!, que està passant?!?!
Em poso a la sortida (jo no sé perquè fan calaixos, perquè la gent se'ls ha passat pel forro) i parlo amb l'Albert de l'estratègia.
- Joan, què faràs?
- No vaig bé. Però la idea seria aguantar els 4'/km fins on pugui i després deixar-me morir fins al final.
- Et segueixo el que pugui.
- Igual t'he de seguir jo a tu
- ...
Sortida!!, intento còrrer, no puc, massa penya, fins que sortim al carrer ample. Collons, què passa?!?!, les cames, cadascuna em pesa una tona.
km1, 3'53'', però les cames les tinc fetes una merda, fi de repte, fi de cursa, fi de motivació, fi de tot.... la veueta surt, "sí, veueta, sí, estem d'acord". 100m més enllà em passa l'Albert i li dic que ja pot tirar que jo no vaig bé.
km2, 8'13'', i començant a perdre a l'Albert de vista. La menjada de closca, que ja havia començat feia una estona, m'està destrossant: deixo la cursa, baixo el ritme, deixo el running,..., la veueta acollonida no diu res, això és més bèstia que el que sol fer ella. Ves per on, hi ha un nivell superior a ella.
Una cosa està clara, tot i que cada múscul del meu cos m'ho està implorant, retirar-me de la cursa, MAI.
Em comença a passar tot Déu.
Primera volta, m'anima la dona de l'Albert, km6 m'anima el Minsa i la Gemmy, collons!!, gràcies, gràcies, però és que no puc. Miro el GPS intentant despertar del malson.
Km7, l'esparadrap que m'he posat al dit gros del peu dret perquè no em fes mal la bamba, em fa una ampolla al dit del costat i me la rebenta. DOLOR!! (us posaria una foto del resultat final, però no us vull engegar a rodar el sopar).
Al km9'5 em passa el Jose A., "pégate a mí", "tira tira, no puedo". I tant que no podia, el meu cap estava ple de les restes d'un camp de batalla, no quedava res.
Arribada!!, 43'14'', un desastre. És la tercera marca a Sagrera i que sigui marca Top10, no m'anima gens ni mica.
Albert ha fet marca un 42'38'', ets un crack. Sento no haver estat a l'alçada i haver-te ajudat a esgarrapar més segons.
També una menció especial per Mercè que ha tornat a fer marca amb 57'29'' i juraria que Toni també. Sigui com sigui, felicitats!!
Per la meva part, porto tot el dia intentant pensar que ha passat:
- Massa pressió
- Estat físic pel tema pulmons i tos
- Circuit més dur que altres edicions
- Massa temps mantenint el pic de forma
- ...
No sé, no tinc ni idea.
Evidentment no deixaré el món del running, però dies com aquests són molt durs de superar, perquè son d'una ingratitud majúscula amb tot l'esforç acumulat per arribar a una fita. La desconnexió cames, cap i pulmons ha estat total.
Però no voldria finalitzar la història d'avui amb tanta negativitat i és que entre tot aquest sidral de sensacions xungues, he intentat buscar una cosa positiva. I sí, hi ha una, una molt evident. Si amb tot aquest còctel de sensacions he aconseguit un 43'14'' vol dir que encara hi ha esperances de poder tornar a fer una bona cursa. Això sí, quan se'm passi la tos dels $·"~@# i pugui tornar a entrenar com cal.
Ara mateix no sé si aturar-me una setmana o seguir, demà decidiré.
Com deia el senyor Arnold, TORNARÉ!!
Una abraçada!!
PD: Penjaré fotos quan me les passin o trobi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada