Marató de Barcelona, la prèvia (Part I)

Hola a tothom!!

Torno a compartir una estona amb vosaltres després de les "vacances" de la setmana passada pels carnavals i comparses a Vilanova. 

Aquesta vegada és per la cursa gran, la cursa que porto preparant des del desembre més o menys, amb un munt de quilòmetres a les meves cames.

La marató de Barcelona, on 42.195m ens esperen a uns quants milers de bojos per aquest esport.

No podria començar aquest post sense recordar com va començar tot això, allà pel 2010 amb el meu amic Pere. Com us he dit moltes vegades i moltes vegades més que us ho diré, la persona per la que jo estic aquí, tot enamorat del món del running.

Com us deia, va ser un diumenge de març del 2010 i, en el meu cas, feia res que corria. Però no era un diumenge qualsevol, era el 7 de març del 2010, el dia de la marató de Barcelona del 2010. Aquell dia no teniem cursa, ja que la marató ho monopolitza tot, com no podia ser d'altra manera. No sé com estava veient la tele i, iepp, un documental de running, m'enganxo a ell, de sobte un SMS d'en Pere, "Mira la tele, fan un reportatge de la marató", "Sí, sí, l'estic mirant"......., comença una gran xerrada per SMS comentant el que estàvem veient i experimentant. El documental que parlava de la marató del 2009 en boca de tres protagonistes anònims: la Silvia, el Jordi i l'Antonio, segueix avançant i l'emoció es va acumulant. Recordo començar a plorar cap al final, però el Pere també em diu que plora pel SMS (ara no ho neguis, eehhh!!). Finalitza el reportatge i entre plors ens escrivim "L'ANY QUE VE FEM LA MARATÓ!!". Va ser un moment màgic, que recordaré tota la vida.

Tot just havíem fet dues mitges, però el compromís era ferm.

El documental el podeu trobar al link. Ara el mirava i ja començava de nou amb la plorera ("maleïda" musiqueta del final, ehh Pere?, uffff).

I com quan els compromisos es fan des del cor són de debò, el dia 6 de març del 2011 en Pere i jo corríem la primera marató.

Va ser una marató preparada sense gaire coneixement i amb l'única intenció d'acabar-la. Per altra banda, com ha de ser una primera marató, no hi ha més.

L'idea era fer-la a 5'40''/km per anar a les 4h i recordo anar parant al Pere gran part de la primera meitat de la cursa, per què el GPS de tant en tant marcava ritmes per sota del desitjable i tenia por de que fos massa.

Tot anava de conya fins, per mi, el km26 al trajecte d'anada a la diagonal camí de Glòries que, malauradament, també recordaré tota la vida. Com deia anava molt bé, gens cansat i de sobte, PAM!!, estrebada a l'isquio dret i sabia que m'havia fet una trencadeta. Era trencadeta per què tot i que em feia mal, podia seguir corrent tot i que amb dificultats. Recordo anar cridant i maleint tot, per què era el km26 i faltava una eternitat. Estava nerviós, enfonsat, trist, cabrejat,... per si, després de tot, no podia acabar. Pere em mirava, jo li deia que marxés, que jo no podria seguir el ritme. Vaig començar a canviar la forma de fer el pas i de trepitjar per no notar tant de mal. Vaig aturar-me a un lloc de la Creu Roja pel km30 i em vaig buidar mig pot de Reflex a la zona. D'aquí fins el final un calvari, un calvari que el Pere es a quedar a viure amb mi i això sí que no ho podré oblidar MAI. Estic segur que ell podia haver fet millor marca, però es va quedar amb mi, per més que insistia en que marxés.

Finalment tot va acabar bé i a les 4h05m creuàvem la meta, el meu primer germà maratonià i jo. Podria intentar descriure el que vaig sentir, però no tindria sentit. Recordo abraçar-me al Pere, recordo plorar com un nen i recordo que vaig trigar mitja hora en arribar al cotxe per què no podia ni caminar (de baixada havia trigat menys de 10 minuts).

Dues fotos de l'amic Jaume pels voltants del km10.

Pere vas ser el meu primer germà maratonià i això ho porto molt a dins del cor.

La llàstima és que no vaig poder donar la volta a saludar als companys de feina: Víctor, Ana i la Susana amb la Lila i el Genís els fills del Pere (bé, ara no recordo si hi era el Genís, però el que està clar es que a la penúltima foto podeu veure la cara del Pere tot emocionat) que ens havien vingut a animar i havien portat un detall per nosaltres. Me'l van donar al dia següent, :)

També tenim el vídeo d'aquella marató en diferents punts del recorregut (link).

I com no, les dades:

Tot i les dificultats, la primera marató és un dels records més bonics que tinc a la meva vida com a runner. I recordeu allò del primer amor que us deia al primer post que vaig fer. El primer amor mai s'oblida, hehe.

Això no em va passar a la segona marató a la que estava apuntat, també amb el Pere. La marató del 2012, marató que encara intento oblidar, més que res per què no va haver marató, em vaig lesionar just quan mancava un mes per fer-la quan estava fent un fotimer de quilòmetres fent una preparació més "professional". Tot i així, d'aquella marató trec una cosa positiva i es que des de llavors, quan vaig veure que necessitava unes plantilles i me les vaig fer, no m'he tornat a lesionar. Això sí, aprendre la lliçó em va costar més de dos mesos sense còrrer.

M'hauria d'esperar tot un any per treure'm l'espineta a la marató del 2013, i tant que ho vaig fer, però això serà al següent post, :)

Una abraçada!!!