Behobia/SS 2015, un infern guanyat a pols!!

Hola amics!!

Pel títol de l'entrada us podeu imaginar que la cosa va ser xunga, com a mínim. De fet podia haver jugat amb el títol de l'any passat i haver-la titulat, "un infern, en mig d'un oasi prou enganyós".

Com sempre dic, anem a pams!! i intentem reflectir tot el que ha passat. Al final ja trauré les meves pròpies conclusions.

La Behobia és un tot un cap de setmana (o més) per tant, el divendres sortíem des de Barcelona el Jose, l'Albert i jo, disposats a viure de nou un fet inoblidable. El camí a Irún és llarg però cadascú, amb la seva il·lusió com a equipatge, el fa una mica més curt dels 600kms que ens separen... 

El pla a l'arribada era tornar a Donosti i anar de pinxos, però quan vàrem ser a Irún ja no quedaven gaires ganes de voltar. Així que sopar, tele i llit.

Ja dissabte, de bon matí, alguna cosa passava a Irún. Fotia un sol descomunal per ser Novembre i per ser Irún. Totes les previsions s'estaven complint.

El primer és saludar a tota la família i sobretot a la meva nebodeta Laia a la que li he promès la medalla.

Descartem l'entrenament per alliberar cames pujant Gaintxurizketa i directament passem a la rutina...

1 - Pinxos a Ola.

No em direu que no fan bona pinta!!

2 - Baixem a Behobia i fem el recorregut complet de la cursa en cotxe. Pel camí anem veient senyals de temperatura marcant 26ºC, aiiii, mare!!). 

3 - Arribem a Donosti per anar a buscar el pitrall i la samarreta (recordeu que a la bossa del corredor poca cosa més hi ha, però a mi particularment no m'importa). A la fira em trobo al Kike, un crack de l'ASME. Salutacions i bons desitjos.

4 - La meva dedicatòria a l'amic Pere:

5 - Fem turisme per Donosti i flipem (o no) que la platja de la Concha  estigui com està:

Recordo: Dissabte 7 de Novembre i la gent fotent-se un banyet

6 - I tornada a casa a descansar 

El diumenge toca aixecar-se a les 7:30 i així ho fem. No he dormit gaire bé, però no importa, ja sé el que he vingut a fer i el que no he vingut a fer a aquesta cursa . El primer que faig al llevar-me és sortir a la finestra i veure si Irún torna a ser Irún, però no, no hi ha sort. Finalment les previsions són un fet i farà una bona calda.

Ni un núvol!!!

Tampoc faig gaire rutina d'esmorzar i au, el Txetxo ens porta cap a la sortida:

 

Ja allà, deixem les bosses als camions i mirem la gentada que hi ha. Impressionant com sempre

Escalfem una mica i, com no, ens trobem al Tony, :). Tot tres som germans maratonians i per un sisè sentit sempre ens trobem per més gent que hi hagi a una cursa.

Ens saludem i ens expliquem previsions. Ell surt des del calaix verd (3), l'Albert des d'un vermell (5) i jo des d'un blau (10).

Acompanyo a l'Albert al seu calaix i em trobo al Gerard de Vilanova. També surt des del calaix vermell. Ens desitgem sort tots plegats i ells ja enfilen cap a la sortida...

I jo a esperar el meu torn em dirigeixo cap a on està el meu grup. Em dedico a observar a molts corredors i entre ells compto dins a quatre amb un ponxo, comorrr!!, alguns les rutines les porten fins les darreres conseqüències, hehehe...

Començo a avançar amb el meu grup fins la sortida. Moments increïbles!!, els companys que esperen el seu torn aplaudeixen, així com tots anem aplaudint cadascuna de les sortides que retransmeten per les pantalles. Tot plegat, molt maco!!

L'ambient és brutal, però es talla en sec perquè hem de deixar pas a una ambulància direcció els calaixos posteriors. Comencem bé!!. Ja a la tarda llegiríem que ha mort un espectador a la rotonda de Behobia, :(

Tinc set!!, malament!!... la veueta fa acte de presència recordant-me que igual no he begut suficient. És el principi del final.

Em veieu??

Ens espera tot això:

Les 10:41. Sortida!!!

Surto entre els primers del grup. Ho faig fort o fort per com hauria de sortir.

Els primers m'han tret 50m que no penso recuperar. M'agradaria reviure les sensacions del 2013, quan vaig anar obrint cursa amb el grup capdavanter, però sé que no estic per masses invents.

El km1 el faig per sota de 4'20''/km. On collons (perdoneu) vaig!!!!

Entre la primera pujada, dura, i una mica de seny baixo el ritme. Encara tinc a 50m al primer del grup.

Tinc set!!!!!, ostres, noooo, sé que vol dir!!, porto 140 curses i sé que vol dir tenir set.

Passo el km2 amb un parcial de 4'44''/km, baixant la mitja a 4'31''/km. Massa fort encara. La veueta va dient, te raó.

Agafo aigua al primer avituallament, mmmmmmm, per fi.... Uns metres més tard tinc set. Estic sentenciat. A la pujada cap a la rotonda on està la família i el Jose, estant ruixant amb una mànega. Em foto a sota.

Ells també s'han anat preparant, :) :) :)

Giro a la rotonda i trigo en veure-la però finalment els localitzo: Txetxo, la meva germana, els nebodets amb l'estelada, la meva mare i el Jose cridant-me que begui.

Videos, link

Moment com sempre, molt emocionant i incrementat amb la presència de la meva mare que de casualitat es troba a Irún aquests dies.

A partir d'aquí comencen les pujades i baixades de Ventas de Irún i aquí acaba la meva cursa. Arribo al km4 i ja vull plegar, tot va malament: cames, cos i la set, la set em mata. Sé que encara queda molt pel següent avituallament, em conec la cursa de memòria. Sé que no em retiraré, a les 140 curses anteriors mai m'he retirat (ni a les dues que em vaig trencar, Mercè 2009 i Marató 2011). Sé que a aquesta cursa molt menys per què li vaig prometre la medalla a la Laia i, finalment, sé que em queda un calvari pel davant.

Els meus parcials comencen a posar-se tots al voltatnt dels 5'30''/km.

Arribo al principi de Gainxurizketa, mare de Deu, només em faltava això. Per sort l'avituallament m'espera. Bec aigua d'un got, em pren el primer gel (buscant no sé què, perquè el meu estat no l'aixeca ningú) i em llenço un altre got d'aigua per sobre. Just en aquest moment giro el cap i veig a l'Alex, la dona del Tony. Ha sortit al meu calaix. La saludo, li desitjo sort i li dic que endavant. Mica en mica la veig com es va allunyant. No importa la meva cursa ja ha acabat. Pujo Gainxurizketa com puc i començo la gran baixada a Errenteria. No la gaudeixo, no vaig bé ni en baixada.

En mig de la baixada, al km8 per ser exactes, em pregunto si quan em faltaven 12kms pel final de la darrera marató estava tant fet caldo. La resposta és evident, no, al km30 de la marató recordo que estava més fresc. Això m'enfonsa una mica més.

Al següent avituallament ja m'aturo i em prenc l'aigua i l'isotònic a peu. A excepció de la Behobia de l'any passat, que ja sabeu com la vaig "còrrer", mai havia anat a peu que jo recordi a una cursa (Aahhh, sí, també a una mitja marató de Vilanova a la que també vaig enganxar una "pájara" en tota regla). Només penso en els meus fills i la Laia i la seva medalla.

A la meva ment em diuen, "No corras papa", em trenco per dins.

Tot i que "corro" tinc la sensació que m'arrossego per Errenteria. La gent m'anima més que mai. Entre "Visca Catalunya", "Aupa", "Ondo", "Vinga aquests catalans" i "vaaa Joan", vaig tirant. Em fa una ràbia no poder estar a l'alçada dels seus ànims que no sé com descriure.

En mig d'Errenteria, nou avituallament, camino una estona i segueixo corrent.

Finalment, gir a la dreta i pujada de Capuchinos. Sencera caminant. Estic fos, a zero de forces. Maleeixo el poc entrenament que he fet, arribar passat de quilos, no haver fet una bona darrera setmana de menjars i no haver-me hidratat els darrers dies com calia. TARD!!, massa tard!!

Els altres corredors desapareixen. No soc l'únic que camina, és igual.

Acaba la pujada i bé una baixadeta cap el carrer paral·lel al port. Dubto si tornar a còrrer, Collons que és baixada!!, començo de nou a còrrer.

A Pasaia hi ha un home al costat esquerra estirat a terra amb un trau a la cella. L'estant atenent, està mig grogui. Potser soc el següent, no!!, jo sé que he de fer per què no em passi. Al camí cap a Miracruz paral·lel al port hi ha pujadetes que em maltracten el poc que va quedant de mi.

Abans d'arribar a Miracruz em prenc caminant el darrer gel, aigua i isotònic. 

Pujo toooot Miracruz caminant com l'any passat. 

Trec el mòbil a mitja pujada per avisar al Jose i a l'Albert que arribaré tard. La gent continua animant-me, és una passada i em torna a venir el sentiment de ràbia, però el meu cap és manté fred per què sap el que està passant. Una senyora em diu "Deja el móvil y corre", ric... 

Final de la pujada de Miracruz, ja està fet!!. Falten 3kms però sempre he considerat aquest punt com el final de la Behobia.

Començo a còrrer de nou aprofitant la llarga baixada i per sorpresa ho puc fer a un "bon ritme" donades les circumstàncies. Penso que igual el gel ha fet efecte.

A mitja baixada veig a un corredor amb pitrall verd que puja amb una motxilla. Deu n'hi do!!

Darrer avituallament, camino per beure tot, però torno a còrrer de seguida.

Gir cap a la platja, pujadeta, la faig com puc (de veritat que no recordo si corrent o caminant) i finalment recta final. Tota una recta d'un quilòmetre per fer una gran reflexió sobre el que ha passat. No puc!!, el meu cervell ja no carbura. Em ve al cap el fet de quan creuï l'arribada puc continuar recte i fotre'm de cap a fer un bany a la platja de la Concha. Llàstima que no podré.

A mig camí un altre corredor totalment grogui esta sent atès. Mala pinta!!

Darrers metres, la gent anima mooolt!!, però jo sento una barreja de decepció i felicitat molt confusa. Estic a menys zero de forces.

I arribada !!! (link1, link2). Aconseguit!!, Laia tindrà la seva medalla!!, entro plorant i dedicant-li.

Només penso en arribar ràpid a l'avituallament i beure'm tot el que hagi dins la bossa.

Vaig molt tocat anímicament, tot multiplicat pel terrible cansament que tinc a sobre. Però una vegada trobo a l'Albert em va calmant i vaig aterrant tot el que ha passat i per què ha passat. Per cert ell ha fet "pitjor" marca que la que tenia per segons, però li faig veure que en el fons és millor per què abans la Behobia/SS era 300m més curta. És un crack!!!

Les meves dades, un horror, però les poso per què sempre ho faig:

Ens espera un bon àpat i per tant sense perdre temps enfilem cap a la "Sociedad" del meu cunyat i auuu, a dinar. 

I sobretot a fer el que he vingut a fer aquí... Li dono la medalla a la Laia, és una cosa entre ella i jo, per la seva lluita contra un virus no feia ni un mes. Campiona!!

Finalment foto de família amb els petits!!

Acabat el dinar llegeixo que ha mort un noi de Navarra de 31 anys. Només creuar l'arribada li ha donat un infart. A més a més un fotimer d'atesos (més que el 2011) i més d'una desena encara estan ingressats, alguns d'ells a la UCI (3 greus). Tot plegat em sap molt greu i recordo les paraules d'Albert quan he acabat, dient-me que jo havia fet el que tocava, aturar-me.

Descansi en pau el noi navarrès i tant de bo es recuperi la gent ingressada.

Des d'aquest humil blog, una vegada més, recordar que això no es un joc. Primer s'ha d'anar preparat a una cursa d'aquestes i més a aquesta i segon que has d'escoltar molt bé el que et va dient el teu cos.

Finalment tocaria fer la reflexió del que ha passat a la meva cursa. És evident i per tant seré breu. Per fer una bona cursa s'ha d'anar entrenat i motivat i jo només venia motivat. He entrenat poc (o poc per fer aquesta cursa) i malament.

A partir d'aquí toca millorar i aprendre de les errades. Ja no tinc la força que tenia fa uns anys, amb 44 anys trigo més a recuperar i tot es fa una mica més pesat de fer. Però sabeu que us dic, a la merda, a la merda aquest sentiment. Penso tornar i tornar més fort que mai. Ho juro!!!

Ens llegim aviat.

Ahhhh!!!, no puc acabar sense tornar a donar les gràcies a la meva germana i al meu cunyat per l'acollida que sempre ens donen tant a mi, com és natural, com als meus amics. Us estimo!!, gràcieeeess!!!

I per descomptat un record pels meus fills Pol i Biel. Ells són els que aguanten que el papi no caigui els darrers temps. Són el meu pensament feliç ara i sempre!!, sense ells jo no seria res.

Ara sí, una abraçada!!