Suposo que moltes vegades heu tingut la sensació que algun ens superior us ha agafat mania i us persegueix cruel i sistemàticament, segur,... doncs així estem.
M'explico.
Al meu darrer post us vaig deixar una mica baix d'ànims, però intentant sortir del pou. Mica en mica vaig anar sortint i tenia ganes de tornar a entrenar. No fallava als entrenaments del Club Natació Sitges que gràcies a l'ajuda de Judith i Nacho (en el meu "grup d'intensitat") es feien com sempre intensos i especials. La resta dels dies podia entrenar molt poc, però quan podia sortia, encara que arrossegava el genoll dret amb molèsties.
Tot i que entrenava poc, els entrenaments del CNS els aguantava prou dignament, cosa que m'anava animant poc a poc.
Però tot es va girar al darrer dia que vaig entrenar al CNS (21 d'agost). Quan vaig acabar la darrera sèrie vaig notar que la planta del peu esquerre, concretament a la part del taló em feia unes punxades considerables. Ja el portava una mica tocat, però no l'havia fet molt de cas, perquè ja m'havia passat altres vegades. Però aquesta intensitat era diferent.
El dilluns següent vaig fer una prova, i vaig haver de plegar als 2'8 quilòmetres, merda!!. La veueta una vegada més no gosava dir res, sabia que el tema era seriós.
No quedava temps per recuperar per Poble Nou, collons!!. No portava entrenaments suficients, però tot i així tenia esperances de com a mínim anar.
 |
| Aquí podeu veure una comparativa respecte els mesos d'estiu de l'any passat prou significativa |
Dues setmanes aturat i no, no puc fer Poble Nou. Això volia dir dues coses, primer que no em retrobava amb el meu primer amor, la meva primera cursa, i segon que per tercera vegada des de que soc corredor reconeixia que estava lesionat.
La setmana passada, després de tres setmanes sense fer res, intento provar de nou, intentant resistir al destí. Faig un entrenament lent el dilluns de 6'65kms (a 5'10'') i l'aguanto prou bé, amb molèsties però bé. Al cap de tres dies, el dijous torno a sortir a veure que tal, 2'6kms i m'aturo de nou. Havia tornat tres setmanes enrrere. Us podeu imaginar com em vaig quedar.
En aquell moment vaig saber que alguna cosa hauria de fer, perquè Mercè d'aquest proper cap de setmana ja està perdut, però és que el que ni em passa pel cap es perdre'm la Behobia del famós 9-N.
Per què si a una conclusió he arribat aquests dies de rallada és que em puc perdre curses, però en el meu cor hi ha dues que són sagrades: la Behobia i la Marató de Barcelona. Per res del món me les vull perdre i la Behobia, sent realista, està tremolant, :'(
Una vegada assumit que estic trencat (possible fascitis i/o esperó calcani, però qui sap, perquè quan mires internet somatitzem totes les malalties), ja he demanat hora al fisioterapeuta que em va tractar fa dos anys quan em vaig trencar camí de la meva segona marató (la que finalment no vaig poder fer) i que em va deixar nou. Aquest divendres comença la recuperació, :)
Una vegada recuperat tocarà revisar les plantilles, perquè crec que entre el genoll de principis d'estiu, una estrebada als lumbars a l'agost i això d'ara, m'estan enviant missatges.
Espero que tot surti bé i que estigui ràpidament recuperat, tinc unes ganes de còrrer boges. Ja us aniré dient.
Una abraçada a tots!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada